L'AMOR MAI VA SER SUFICIENT

A vegades l'amor no és suficient i sonen les cançons que anuncien l'arribada d'un hivern que vaig prometre esquivar. Repaso tots els plans absurds que teixíem quan no érem conscients que el temps ens devorava. A vegades odio les cançons, els hiverns, el temps, la foguera on intento descongelar la tristesa que em regales cada vegada que somrius i ja no recordes quan estaves segur que l'amor seria suficient.

Mai no ho és perquè el temps ho devora tot. A vegades l'amor no és suficient encara que arribis amb les mans plenes i em vulguis convèncer que nosaltres no vivim en el temps sinó en l'eternitat. Encara que arribis i m'estimis i jo m'ho cregui. Encara que tu sempre hi siguis i jo desaparegui. Encara que tu no hi siguis i jo em perdi.

Tant de bo em trobessis sempre, cada vegada que em perdo i el teu nom ressona al meu cap com la brúixola que intento entendre, com el mantra que em calma quan per fi recupero el camí i et veig lluny i rius com rius sempre quan s'obren les portes de l'infern i et tornes invencible encara que l'amor ja no sigui suficient i m'oblidis.

Estic cansada de recordar esquenes que s'allunyen sense acomiadar-se, sense recordar, sense remei. L'amor hauria de ser suficient per trobar la sortida d'aquest laberint, per aturar els eclipsis que t'allunyen de mi. La por és un eclipsi que enfosqueix la teva memòria. I l'amor, que mai serà suficient, que mai serà el que va ser, hauria de ser l'inici de tots els universos en què mai ens trobarem.

Milers d'universos morts perquè l'amor mai va ser suficient.

DE VEGADES ELS AVIONS SÓN MENTALS

De vegades els avions són mentals.

No sé si mai podré explicar-te que des què et conec fujo de tu cada vegada que pujo a un avió. Fujo de tu i de la certesa de saber que t'estimaré sempre. Sempre, mai, de vegades. Tots els plecs del temps tancant-me a la presó de la teva presència fugaç.

De vegades estavello avions en la meva ment. O aterro en les mateixes ciutats de sempre amb la intenció d'esborrar les teves petjades, cremar totes les coses boniques, totes les distàncies, tots els records presoners en l'ambre líquid d'una promesa mai complerta.

Desitjaria no haver-te conegut mai. Ho desitjo mentre et somric, mentre penso que soc feliç i estic trista. Ho confesso quan bec massa i s'estavellen definivament tots els avions als que pujo per allunyar-me de tu, quan algú m'acompanya a casa i em pregunta per tu i l'obligo a callar i només desitjo que no existeixis, en cap dels possibles universos on m'amago.

Ho confesso quan et converteixes en totes les preguntes que alguna vegada van reclamar la seva resposta.

Quan tots sabem que hi ha preguntes que mai han de ser contestades, que hi ha llocs als quals mai hem de tornar.

Quan moren les paraules que no es diuen mai, les que es converteixen en excuses, en mitges veritats, en silencis necessaris.

Quan destrueixo tots els futurs on existeixes i nego tots els passats en què em vas mentir tantes vegades.

Parla'm de vertigens la propera vegada que recordis tan feliç com vaig ser quan estava trista i estaves a prop. Perquè mai sabràs que fujo de tu cada vegada que pujo a un avió.

De vegades els avions són mentals i s'estavellen contra cors asfixiats. Com si per una vegada es poguessin complir els desitjos que vas demanar quan encara tenies fe.

MILA, ARNAU, ABISME

Solitud (1905) novel·la escrita per Caterina Albert. Al capítol 10 l'Arnau declara el seu amor a la Mila i ella, dona casada i més gran que ell, el rebutja tot i que també l'estima.

Estimat Arnau,

et vaig mentir. No serveix de res intentar explicar si va ser per por, per prudència o per covardia. Només sé que et vaig mentir, que tots els meus silencis van ser les mentides amb què intentava protegir-te i escapar de tu, que cada vegada que somreia i et deixava parlar et mentia.

Vas ser conscient alguna vegada de la foscor en què vivia? Sabies l'efecte que causaven les teves paraules en mi i vas jugar amb això? Guardo el record de totes les vegades que em vas demanar que fugíssim. La meva muralla sempre va ser riure. Reia cada vegada que m'explicaves tots els somnis que volies viure lluny de l'ermita. Cada vegada que intentaves rescatar-me de tots els dolors que ni tan sols eres capaç d'intuir. De vegades em miraves en silenci i temia que poguessis arribar a llegir tots els secrets que intentava ocultar. Reia sempre per dissimular totes les tristeses de la meva vida assenyada.

Seria fàcil dir-me covard per no haver estat capaç de deixar el Matias i escapar amb tu a qualsevol ciutat inventada per la teva imaginació infantil. Què haguéssim fet, Arnau? A quin lloc t'hauries cansat de mi, dels meus anys, dels meus temors? En quin moment m'hauries canviat per una altra amb menys història al darrere?

No em diguis covard quan tot el que vaig fer va ser protegir-te d'una vida al meu costat perquè poguessis saltar totes les muralles sense haver de esperar-me. Et vaig estimar tant com per fer-te creure que no et volia, perquè fossis lliure, perquè deixessis de regalar-me roses per Sant Ponç, perquè deixessis de preocupar-te quan em veies trista al costat de Matias. Sempre somreia quan t'acostaves. De vegades no et creies que estigués contenta. Et vaig mentir tantes vegades quan tot el que volia era cridar la veritat i que s'enfonsés l'ermita, Sant Ponç, el poble sencer, la muntanya ...

Que la muntanya sepulti tota la tristesa que em deixa la teva absència.

Les roses de Sant Ponç, les teves roses ... He pujat al Cimalt buscant el consol de l'abisme i les he deixat allà, mortes. Perquè tu ets el meu abisme, Arnau. Sempre ho vas ser. Mai deixaràs de ser-ho. Per un moment vaig creure que podria lluitar contra tot, trencar les normes, agafar-te de la mà i sortir corrents fins que se'ns sortissin per la boca tots els passats absurds que ens neguen els futurs.

Et confesso que quan tornava a casa, feliç, amb el cor calent després d'estar amb tu, estava segura que podríem escapar junts, escopir a la cara de tots els que parlaven de nosaltres, trencar-ho tot, per fi. En quin moment et vaig mirar i em va semblar que no series capaç? La teva joventut es disfressava de tota la insensatesa que jo necessitava més que respirar. Et vaig veure dubtar i llavors vaig dubtar.

Tant de bo poguessis entendre el poder assassí d'un dubte en la meva ànima cansada. Era fàcil parlar, agafar-me de la mà, inventar plans bojos, compartir somnis. Allò difícil sempre va ser no fer cas de l'ombra del dubte. Series capaç de posar en pràctica tot el que em proposaves? Et vaig veure dubtar quan ni tan sols tu eres conscient dels teus dubtes. Creies que sempre estaries al meu costat. T'ho creies de veritat. Tu també em vas mentir. No et diré que estem en pau perquè viuré sempre en guerra amb la tristesa de no tenir-te a prop.

T'estimaré sempre, llibertat, muntanya, flor, refugi, somni, alegria, vida. T'estimaré sempre, Arnau, des del fons de tots els abismes, des del desig etern de besar-te, des de la necessitat embogida de salvar-te d'una vida al meu costat.

La meva solitud va ser el sacrifici que vaig oferir als déus perquè tu fossis feliç, lluny d'aquí, aventurer inquiet a la recerca de roses per regalar. Maleït Sant Ponç i maleïdes les seves roses. Em quedaré barallant-me amb els déus que protegeixen aquestes muntanyes fins que jo mateixa em converteixi en muntanya. Sempre, Arnau, sempre. Sempre amb tu encara que ja mai no hi sigui.

Mila.

IMAGINO EXPLOSIONS

Secretament temo els eclipsis, les llunes buides on vas desaparèixer, la marea gelada dissolent la sal amb què cobries les meves ferides sense saber-ho. Mai he passat tant  de fred. Totes les nits que vaig passar intentant aturar les espirals còsmiques per on desapareixies, les vores impossibles de l'univers. T'allunyaves i tornaves, tornaves i t'allunyaves com un miratge d'estrelles fugaces que m'escopien els desitjos a la cara.

Mai et perdonaré el fred, que em recordis el fred, que m'obliguessis al fred. Mai et perdonaré els oblits, el cor bategant cada vegada més a poc a poc, fred, les mans adormides buscant-te a les fosques en l'espai infinit que deixa la teva absència.

Imagino explosions en què t'oblido, en què no fa mal fer com que no et veig, com que no et trobo, com que no hi ets, com si res fes mal a la fi del camí on sempre espero trobar-te encara que no estiguis del tot. Encara que t'allunyis a lloms de somnis desdibuixats en la boira del futur que imagines sense mi.

Imagino explosions en què busco la mort perquè la vida m'esquiva, bombes estel·lars creant constel·lacions, rebentar per fi en partícules infinites d'errors i insomnis. Que la meva sang regui qualsevol altre futur on necessitis amagar-te.

Mai podré explicar-te què signifiquen totes les estrelles que he vist morir mentre t'esperava.

Mai entendràs les costures mal cosides d'aquesta tristesa de que siguis aigua. La llàgrima que m'ofega com si fos el teu nom a punt de ser pronunciat.

Secretament maleeixo tots els eclipsis perquè no estàs encara que sempre hi siguis.

L'AMOR INEXPLICABLE DELS VALENTS

Ets la meva Damasc, la meva por disfressada d'excusa, la ciutat que dibuixava a les parets de la meva habitació molt abans que apareguessis i et convertissis en el desordre boig en què perdo la decència.

Ets la meva Damasc, la meva ciutat en guerra, el lloc impossible on no he d'entrar, on tots em diuen que no puc entrar, la frontera tancada, les ganes de trencar totes les portes a cops de peu, ets la meva Damasc, en la distància prudent, en el silenci maleït, el tren impossible que unia Damasc i Beirut, buscant una sortida a la mar. Sempre la mar recordant el perill, la ciutat bombardejada, tu, la meva pau i la meva guerra. Tots els meus silencis.

M'agradaria portar-te de viatge en un tren impossible, que tot el que féssim fos impossible, canviar-li el nom a totes les ciutats en tots els mapes mal dibuixats perquè ningú ens trobés. Que tot fos nou i estrany. Que fossis sempre Damasc il·luminat abans de la guerra que em declaro a mi mateixa.

He guanyat totes les batalles des de molt abans que fossis ni tan sols un ressò improbable envaint la meva vida ordenada. Vaig ser valenta fins que et vas convertir en totes les ciutats que alguna vegada he estimat, que hauria volgut ensenyar-te, que no coneixeràs mai com jo les vaig conèixer.

De sobte el teu nom desordena els meus mapes. De sobte es perden les certeses darrere els meus murs. Es perden les paraules fugitives que mai podré dir-te. Com una bomba amagada a les portes de la ciutat on no he d'entrar. On tots em diuen que no he d'entrar. Mantenir la porta tancada perquè no salti tot pels aires. Innocència de segles. Quan et vas convertir en el que ets?

T'allunyes convertit en ciutat bombardejada.

On es va perdre l'amor inexplicable dels valents?

CARTES DES DEL SUD D'ANGLATERRA (2)

Estimat N,

continuo a Anglaterra disfressada d'algun tipus d'al·lucinació temporal. De vegades crec reconèixer-me quan tombo alguna cantonada i m'amago amb el cor a punt d'esclatar per si de cas col·lapsa el món enmig d'una trobada impossible amb mi mateixa. 

Em persegueixo en silenci. Totes les coses que callo quan ets a prop, com projectils desgastats, inservibles, com la pedra amb què li vaig obrir el cap a aquell home que m'esperava a la porta de casa meva quan era petita i em deia que em quedés callada. Hi ha terrors que ens mantenen alerta sempre, que ens mantenen fugint sempre. Hi ha terrors amb què aprenem a defensar-nos. No baixar mai la guàrdia. No quedar-me massa temps al mateix lloc perquè no em trobin encara que ningú em busqui. Tant de bo mai em recordis ningú que m'obligui a guardar silenci.

Tenir por de demanar-te que vinguis amb mi, on sigui, lluny, sempre, per si de cas tu també em dius que no.

Continuo a Anglaterra buscant cançons que no em recordin a tu. És inútil. Inútil com pretendre no trobar-me amb mi mateixa als cantons humits de Hastings. You are my Waterloo, canten The Libertines. Som supervivents de més d'una vida. Time for heroes. El noi més elegant enmig dels disturbis.

Espero els normands des de fa vides, a les costes de Hastings, enmig de castells en ruïnes. Espero la derrota de mil batalles amb finals escrits. Escopir a la cara de qualsevol que m'obligui a guardar silenci. Deixar de esquivar-me a mi mateixa pels carrers de pobles anglesos. Prémer el botó, saltar pels aires, despertar per fi, caminar cap al lloc segur on decidirem començar l'aventura més extraordinària que mai s'hagi explicat. Digue'm que vindràs. Digue'm que marxe.

Em vaig aturar a una petita joieria, bruta i plena de pols. Alexander em va convidar a te i galetes mentre m'ensenyava collarets i pedres precioses. Jo vaig somriure i li vaig explicar que no tenia diners per comprar cap d'aquelles joies. Vam parlar de la reina Victòria, de trens antics, del fred de les platges angleses. Li vaig dir que em recordava un altre joier que vaig conèixer a Damasc abans de la guerra i que sempre em deia que la vida ens esquivava i per això buscàvem la mort. Alexander em va somriure i em va servir més te. El te és el fil que em mostra la sortida de tots els laberints entre Anglaterra i Damasc. Tots les vegades que algú em va servir te, a un poble anglès o a un poble libanès, totes les vegades m'estaven ajudant a esquivar les bales i jo no ho sabia.

Joieria a Hastings. East Sussex.

Alexander em va regalar un penjoll antic amb una pedra petita i blava i em va ficar galetes a la bossa pel viatge de tornada. A la nit vaig tornar a Eastbourne i vaig llançar el penjoll a la mar des del Pier. Feia fred. Em vaig menjar les galetes camí del meu hotel.

En les pors més profundes i antigues sempre fa fred. Segueixo fent tombs per carrers anglesos esquivant cançons que em recorden a tu.

CARTES DES DEL SUD D'ANGLATERRA (1)

Estimat N,

Quan t'has convertit en totes les cançons que no puc tornar a escoltar?

M'ha despertat el fred d'un estiu anglès amb gust de sang a la boca. Els somnis repetits en els quals sempre em deixes morir sense mirar enrere. T'apropes, em busques les ferides i les omplis de sorra i pedres abans de fugir a lloms d'un cavall trist. Quan em desperto imagino que sobrevisc i que t'espero a l'altra banda de les muntanyes per abraçar al teu cavall i fer veure que no t'estimo.

Ho negues tot. Sempre ho negues tot. Malabarista de la desmemòria, t'allunyes trencant-ho tot, convertit en la cançó que mai podré tornar a escoltar.

M'amago entre les tombes del cementiri de Rye. Busco llegendes de contrabandistes per explicar-te algun dia. Un dia que no faci fred. Un dia que tornis a ser la foguera en la qual em refugiava sense saber-ho. Qui podria imaginar que arribaries a ser tan hivern.

Rye. South Essex.

Gavines absurdes decideixen que he de ser sacrificada a déus bojos que juguen a perdre'm. Em tanquen al rellotge de St Mary, el rellotge més antic d'Anglaterra. El temps. Sempre el temps i la seva maledicció de carreres perdudes. El rellotge és bonic. Tinc fred. On ets. Algun dia aconseguiré escapar, destrossaré tot el que és bonic, tots els rellotges, totes les teves absències, tots els somnis en els que alguna vegada guanyava el joc.

Sempre tinc ganes de plorar quan em recordo de tu i d'aquella vegada que em vaig sentir Elizabeth Bennet amarada sota la pluja anglesa i no t'ho vaig poder explicar perquè no hi eres. Sempre que camino sense rumb sento la necessitat de veure com em dessagno un cop més.

A les platges del sud d'Anglaterra les sirenes perden la seva aposta contra el destí, els cors es converteixen en pedra, el temps amaga trampes en les que sempre cauen les ànimes perdudes.

Sempre seràs un dolor a mig plorar.

Cor. Platja d'Eastbourne. South Essex.

SEMPRE EM PERDO (LABERINT 2)

Els llocs laberint ens recorden que sempre estem perduts. No importa que pensem que ho tenim tot sota control, que dibuixem senyals amb la sang que perdem en cada revolt, en cada record, en cada promesa. Com si fos un encanteri que ens permetés trobar la sortida si finalment ens penedim de l'atreviment que va ser entrar al laberint voluntàriament. Els llocs laberint, fins i tot aquells que no tenen parets, ni amagatalls, ni trampes aparents, els que son línia recta i malgrat això espiral en els nostres insomnis, arriben per recordar-nos que sempre estem perduts.

Beirut va ser sempre el laberint que em feia enyorar tot el  que era prosaic. Respirar aire net, el silenci dels parcs anglesos, que no marxés la llum cada dia, convidar-te a dinar. Que lluny estaves, encara sense saber-ho. Passejava entre els gratacels de Ashrafieh i les restes de la guerra mentre m'enamorava de les bogeries quotidianes, els bars de moda i els postadolescents amb metralletes fent guàrdia a la porta de casa. Totes les contradiccions que em portaven caminant des del gratacels de la plaça Sodeco fins al barri de Hamra. Quaranta minuts, quaranta quilòmetres, quaranta vides perseguint els capvespres de Beirut.

Em vaig perdre tantes vegades intentant memoritzar els carrers que volia ensenyar-te quan ni tan sols eres encara el ressò d'un futur imprevisible ... Sempre em perdo però sempre recordo totes les històries que s'amaguen en l'aire irrespirable de les ciutats que estimo. A vegades es barregen i m'entretinc separant-les delicadament com cortines de seda, les acarono perquè no s'espantin i les guardo en caixes de memòria per si algun dia vols que te les expliqui. Totes les històries de totes les ciutats que voldria ensenyar-te si algun dia aprens a llegir els senyals que deixo a les cantonades d'aquest laberint.

Recordo el dia que vaig plorar, perduda entre Ashrafieh i Hamra. Totes les línies rectes es convertien en murs colpejats pels records de les bombes i la metralla i jo no era capaç de reconèixer res que no fos la meva pròpia absència i la incertesa apagada de no saber si algun dia voldries que t'expliqués històries de fronteres davant del mar. Vaig plorar perquè era tard i els carrers bullien de gent amb pressa, de taxis que feien sonar el clàxon de manera mecànica i incansable, de llums de neó sense sentit, perquè era tard i em perdria el capvespre a Raouche. Perquè estava infinitament cansada i la distància entre el meu passat i el teu futur s'obria davant meu com un vertigen de mil muntanyes, com si encara no haguéssim fet plans insensats per perdre'ns i trobar-nos de nou.

Recordo la senyora que em va consolar. Li vaig dir que no arribaria a temps de veure el capvespre a Raouche, Barcelona en línia recta, tu a l'altra banda, quan encara no sabia que algun dia t'enyoraria com si fossis l'única possibilitat de treure'm de tots els laberints. La senyora em va dir que l'endemà tornaria a haver-hi capvespre. I a l'altre. I a l'altre. Va cridar un taxi per retornar-me a casa. Em va ficar galetes a la bossa. Demà tornarà a haver-hi capvespre des  de Raouche. Demà no et perdràs. Descansa.