Estimat N,
Quan t'has convertit en totes les cançons que no puc tornar a escoltar?
M'ha despertat el fred d'un estiu anglès amb gust de sang a la boca. Els somnis repetits en els quals sempre em deixes morir sense mirar enrere. T'apropes, em busques les ferides i les omplis de sorra i pedres abans de fugir a lloms d'un cavall trist. Quan em desperto imagino que sobrevisc i que t'espero a l'altra banda de les muntanyes per abraçar al teu cavall i fer veure que no t'estimo.
Ho negues tot. Sempre ho negues tot. Malabarista de la desmemòria, t'allunyes trencant-ho tot, convertit en la cançó que mai podré tornar a escoltar.
M'amago entre les tombes del cementiri de Rye. Busco llegendes de contrabandistes per explicar-te algun dia. Un dia que no faci fred. Un dia que tornis a ser la foguera en la qual em refugiava sense saber-ho. Qui podria imaginar que arribaries a ser tan hivern.
 |
| Rye. South Essex. |
Gavines absurdes decideixen que he de ser sacrificada a déus bojos que juguen a perdre'm. Em tanquen al rellotge de St Mary, el rellotge més antic d'Anglaterra. El temps. Sempre el temps i la seva maledicció de carreres perdudes. El rellotge és bonic. Tinc fred. On ets. Algun dia aconseguiré escapar, destrossaré tot el que és bonic, tots els rellotges, totes les teves absències, tots els somnis en els que alguna vegada guanyava el joc.
Sempre tinc ganes de plorar quan em recordo de tu i d'aquella vegada que em vaig sentir Elizabeth Bennet amarada sota la pluja anglesa i no t'ho vaig poder explicar perquè no hi eres. Sempre que camino sense rumb sento la necessitat de veure com em dessagno un cop més.
A les platges del sud d'Anglaterra les sirenes perden la seva aposta contra el destí, els cors es converteixen en pedra, el temps amaga trampes en les que sempre cauen les ànimes perdudes.
Sempre seràs un dolor a mig plorar.
 |
| Cor. Platja d'Eastbourne. South Essex. |
