Algú em va dir que sobreviuria perquè sempre ho faig. Els ossos trencats per la caiguda, el dit que enfonses a la ferida oberta del meu cos, la serp que s'enreda entre els meus dits i s'alimenta de la innocència de qui encara pensa que sobreviure és la recompensa al final del camí, al final de l'oblit. Sobrevivim pagant el preu dels vidres trencats sobre els quals caminem.
Sobreviure a l'oblit.
Hi ha amors antics, dolors de coves prehistòriques, plors de nens perduts, cordes que s'estrenyen al voltant dels meus canells, animals furiosos que m'esquarteren quan dones l'ordre sense mirar-me a la cara. Covardia miserable de qui creu que sobreviure és el mèrit.
Ningú coneix les paraules que podran explicar qui serem quan tot això passi, en què ens haurem convertit quan siguem conscients que hem sobreviscut un cop més. Que ja no ens reconeixem en els silencis, que ja no ens busquem en les cantonades de l'insomni. Observar atentament cada ferida, recordar cada llàgrima, no entendre res. Potser no hi hagi res a entendre i això és el que manté les ferides obertes. Cercar el dolor per poder sentir alguna cosa més enllà de la tristesa. Més enllà de la tristesa no hi ha res.
És possible que els dibuixos que forma la sang a terra no li importin a ningú, que ningú entengui el llenguatge de signes perduts que m'invento per quan arribi el dia en que per fi entendré que he sobreviscut. Ni tan sols entenc el significat de la paraula sobreviure.
Tot el que es perd pel camí no compensa el que guanyem perquè els supervivents mai guanyen. Només arrosseguen cadenes invisibles que tallen la carn adolorida. Sempre les cadenes, les portes tancades, les gàbies de barrots rovellats que llepes tremolant, oblidant com era dibuixar l'horitzó, desitjar l'infinit, saltar tots els murs que ara et sepulten.
Els supervivents creuen que podran seguir caminant cap a no se sap quin futur diferent però en realitat es submergeixen en qualsevol pou que els ofereix aigua per mitigar la set. Baixar a aquest pou és una altra manera d'acceptar que sobreviure és la manera més covarda de claudicar, d'acceptar la derrota. Deixar de lluitar per fi. No vèncer. Només sobreviure.
Sobreviure és de covards. Els valents s'arrenquen la pell i desafien sagnant el punt final de totes les seves històries, de tots els seus dimonis.
