Sempre he odiat els eclipsis que estripaven el teixit de la meva realitat, que esborraven els teus passos d'ocell en la vora de la meva ànima. Altres tenien por de foscor medieval, de coves ancestrals, d'estrelles que s'apagaven en cels indesxifrables. Només jo odiava els eclipsis perquè la por mai va ser una opció.
Vaig escopir a la cara de tots els dimonis fingint ser ombra i ser oblit. Vaig fingir saber totes les respostes quan ni tan sols hi havia preguntes. Vaig fingir ser valent quan només era la pardala que escapava de llaços i gàbies i et mirava sorpresa sense saber quin nom donar-te.
Altres tenien por o fe. Només jo odiava els eclipsis perquè et portaven lluny i deixaven a canvi restes de la teva carn cremada que ensumava cada nit transformada en quimera. Com si trobar el teu rastre fos suficient per portar-te de tornada, com si rescatar els parracs cremats de la teva pell fos el que demanaven els déus a canvi de la meva llibertat.
Hauria lluitat contra tots els eclipsis per recuperar-te en el no temps d'un somni que s'oblida com s'obliden els carrers de les ciutats que mai vam visitar.
I un dia em vaig incendiar i vaig somiar que t'incendiaves i l'eclipsi va tenir por de mi.
Perquè vam ser el volcà que petrifica les memòries, que espera adormit amb la paciència dels dinosaures extingits, que explota en foc líquid, bellesa retallada en horitzons blaus. Vam ser volcà i vam guanyar.
Vaig cremar com només cremen els maleïts que per fi saben que de les cendres reneixen les llegendes.
Com si em toquessis el cor cada vegada que respires, com si fossis de nou el pardal que acarona les meves ales de pardala fugitiva per volar més alt, més lluny, més foc, com si fossis l'únic niu on puc descansar.
