IMAGINO EXPLOSIONS

Secretament temo els eclipsis, les llunes buides on vas desaparèixer, la marea gelada dissolent la sal amb què cobries les meves ferides sense saber-ho. Mai he passat tant  de fred. Totes les nits que vaig passar intentant aturar les espirals còsmiques per on desapareixies, les vores impossibles de l'univers. T'allunyaves i tornaves, tornaves i t'allunyaves com un miratge d'estrelles fugaces que m'escopien els desitjos a la cara.

Mai et perdonaré el fred, que em recordis el fred, que m'obliguessis al fred. Mai et perdonaré els oblits, el cor bategant cada vegada més a poc a poc, fred, les mans adormides buscant-te a les fosques en l'espai infinit que deixa la teva absència.

Imagino explosions en què t'oblido, en què no fa mal fer com que no et veig, com que no et trobo, com que no hi ets, com si res fes mal a la fi del camí on sempre espero trobar-te encara que no estiguis del tot. Encara que t'allunyis a lloms de somnis desdibuixats en la boira del futur que imagines sense mi.

Imagino explosions en què busco la mort perquè la vida m'esquiva, bombes estel·lars creant constel·lacions, rebentar per fi en partícules infinites d'errors i insomnis. Que la meva sang regui qualsevol altre futur on necessitis amagar-te.

Mai podré explicar-te què signifiquen totes les estrelles que he vist morir mentre t'esperava.

Mai entendràs les costures mal cosides d'aquesta tristesa de que siguis aigua. La llàgrima que m'ofega com si fos el teu nom a punt de ser pronunciat.

Secretament maleeixo tots els eclipsis perquè no estàs encara que sempre hi siguis.

L'AMOR INEXPLICABLE DELS VALENTS

Ets la meva Damasc, la meva por disfressada d'excusa, la ciutat que dibuixava a les parets de la meva habitació molt abans que apareguessis i et convertissis en el desordre boig en què perdo la decència.

Ets la meva Damasc, la meva ciutat en guerra, el lloc impossible on no he d'entrar, on tots em diuen que no puc entrar, la frontera tancada, les ganes de trencar totes les portes a cops de peu, ets la meva Damasc, en la distància prudent, en el silenci maleït, el tren impossible que unia Damasc i Beirut, buscant una sortida a la mar. Sempre la mar recordant el perill, la ciutat bombardejada, tu, la meva pau i la meva guerra. Tots els meus silencis.

M'agradaria portar-te de viatge en un tren impossible, que tot el que féssim fos impossible, canviar-li el nom a totes les ciutats en tots els mapes mal dibuixats perquè ningú ens trobés. Que tot fos nou i estrany. Que fossis sempre Damasc il·luminat abans de la guerra que em declaro a mi mateixa.

He guanyat totes les batalles des de molt abans que fossis ni tan sols un ressò improbable envaint la meva vida ordenada. Vaig ser valenta fins que et vas convertir en totes les ciutats que alguna vegada he estimat, que hauria volgut ensenyar-te, que no coneixeràs mai com jo les vaig conèixer.

De sobte el teu nom desordena els meus mapes. De sobte es perden les certeses darrere els meus murs. Es perden les paraules fugitives que mai podré dir-te. Com una bomba amagada a les portes de la ciutat on no he d'entrar. On tots em diuen que no he d'entrar. Mantenir la porta tancada perquè no salti tot pels aires. Innocència de segles. Quan et vas convertir en el que ets?

T'allunyes convertit en ciutat bombardejada.

On es va perdre l'amor inexplicable dels valents?