SEMPRE ENS TRENQUEM PEL MATEIX COSTAT

Sempre ens trenquem pel mateix costat. 

Serà la tardor convidant-nos a la incertesa, l’estupefacció de la llum que se’ns escapa, el pànic ancestral a l’eclipsi. Tristesa de cova prehistòrica, de quan no sabíem si tornaríem a veure el sol algun dia. Superar la foscor té molt d’inventar esperances i una mica de dissimular ferides. No existeix allò que no és nomenat. 

Si no li posem nom a la ferida, si no li posem nom a la tristesa. 

Si no li posem nom a les ganes de volar o de saltar. 

Si no li posem nom a totes les vegades que et miro descomptant els segons que queden per desaparèixer. 

Si no li posem nom a la llàgrima que no t’explicaré mai. 

Sempre ens trenquem pel mateix costat i com qui anticipa un altre eclipsi em converteixo en aigua de desgel per desaparèixer a poc a poc. Deixo el meu fantasma al teu costat sense saber si algun dia te n’adonaràs que fa temps que vaig marxar. Si em distingiràs entre la boira dels encanteris que m’invento per mantenir-te lluny de la foscor. 

Sempre busquem la mateixa disfressa per mantenir el delicat equilibri entre el silenci i el dolor. Que no se’ns noti. Que el judici no es converteixi en distància. Que l’alegria sigui el conte que t’explico per fer-te creure que el mon és un armari ordenat, perfumat d'espígol. Que l’alegria sigui el conte que t’explico quan et dic que tot està bé, l’ordre, la calma. 

Si no em reconeixes en la tempesta potser continuem una estona més ignorant el desordre de l’absència, el tacte de la distància. Potser et quedes una estona més. Potser aprenc a quedar-m’hi. 

Ningú voldria pujar a un vaixell enmig de la tempesta. 

Quin serà el preu per sobreviure a l’eclipsi? Què trencarem aquesta vegada? El risc més gran serà descobrir que més enllà de la foscor encara podem posar-li nom a tot el que ens fa por. 

O saltar com un pirata sense mapa perseguint el miratge de l’aventura. 

Lluitar contra l’eclipsi i guanyar. 

O tornar a fingir que els armaris de la memòria estan ordenats, que no existeix el caos. 

O tornar a fingir que no estic cansada de tornar-me invisible cada vegada que no dius el meu nom. 

O tornar a fingir que no m’importa desaparèixer. 

Lluitar contra l’eclipsi i guanyar, algun dia.

TORNA A SORRENTO

Deia Lawrence Durrell a La cel·la de Pròsper que en algun lloc entre Calàbria i Grècia comença el blau. 

El meu blau, tanmateix, és un cau de sirenes al sud de Nàpols. Aquí, a Sorrento, comença sempre el viatge, la perpètua adoració del blau i tots els motius que tinc per retornar-hi: la memòria, la ruïna, l’èxtasi de l’horitzó dibuixat, la profecia d’un oracle, la sibil·la borratxa amagada en la cova, el sol o la divinitat de Turner, els amors impossibles de tots els que alguna vegada s’han sentit maleïts per l’ordre, els fugitius del caos, la mirada mística de qui recorda batalles contra divinitats olímpiques, el temps perdut entre llimoners i buguenvíl·lees, tot el que no podrem retrobar mai més, la bellesa commoguda i la brisa que dona forma al silenci.

Sorrento. Estiu, 2021

M’agrada moure’m en la frontera que separa el mite de la realitat. Busco, aleshores, alguna cosa que em mantingui lligada a la terra dels vius, que em permeti travessar amb èxit la liquiditat del paisatge mentre em desdibuixo en el blau de Sorrento. Busco, continuo buscant, alguna cosa que em faci el paper de la branca daurada que Enees portava per baixar a l'inframon a parlar amb el seu pare seguint les instruccions de la Sibil·la de Cumas. 

Quantes persones abans que nosaltres han enyorat aquest paisatge?

Liparos era el fill d’Auson, que era fill d'Ulisses i Calipso i fundador de la tribu dels ausons, els primitius habitants d’Itàlia. Si alguna cosa ens ensenya la mitologia grega és que les relacions familiars poden ser complicades així que Liparos vivia exiliat a les illes volcàniques d’Èol, al nord de Sicília.

Les illes pertanyien a monstres, déus i volcans. Èol domava els vents i Hefest, el fill rebutjat d’Hera i trist marit d’Afrodita, treballava la seva farga a l’interior del volcà. Liparos s’enyorava d’Itàlia i va triar Sorrento per instalar-s’hi. 

Sorrento. Estiu, 2021

Arribar a Sorrento des de Nàpols sempre és com una al·lucinació. Normalment arribo en tren i passejo fins al mirador de la Piazza della Vittoria per assegurar-me que la visió del Vesuvi em persegueix, com una profecia de cendra i poemes. Pujo pels carrers empinats parant-me a cada poc per contemplar el mar. Hem vingut aquí a adorar el blau, no?  Sorrento era el cau odisseic de les sirenes que  ja no poden hipnotitzar-nos només observar curioses com ens ofeguem enmig del no res sense saber si hem de culpar la bellesa o el dolor.

Quantes vegades algú haurà arribat sense alè a aquell punt des d’on contemplem el Vesuvi, l'única divinitat que acceptem, quantes vegades algú haurà buscat les paraules per descriure aquest horitzó magnífic que ens persegueix com una obsessió mítica. Quantes vegades hauré relliscat per les escales que porten a la Via Luigi di Maio mentre baixava al port la platja, les barques, l’Aperol al bar Nonna Emilia, les hores allargades, el temps que no existeix. Per fi guanyadors de la immortalitat i l'exageració. 

Bar Nonna Emilia. Sorrento. Estiu, 2021

Sorrento és el misteri que triem cada vegada que la calma desapareix i necessitem respostes a una pregunta que ningú ha fet. El miracle que ens ressuscita com si fóssim les divinitats del sol que donen nom a la tribu del regne que ens inventem a cada glop de granita al limone. 

Liparos, fill d’Auson, fill d’Ulisses i Calipso, s’enyorava d’Itàlia i va voler regnar a Sorrento, el cau de les sirenes, el destí dels adoradors del blau. 

Ma nun me lass,

Nun darme stu turmiento!

Torna a Surriento…