Vaig entrar a la llibreria de Camilla buscant una edició bonica i antiga d'Alícia al País de les Meravelles per a la meva col·lecció. L'estiu anglès a Eastbourne era fred, les albes vermelles. Potser sigui la llibreria més caòtica on he entrat mai. Tenen un lloro, Archie, que rep visites dimarts i divendres i canta cançons a la clientela. Jo sabia que no compraria cap llibre perquè mai compro res a les ciutats on m'he sentit trista. Però una llibreria sempre és un refugi. I jo necessitava un refugi.
 |
| Eastbourne. East Sussex. England |
Lewis Carroll va passar les seves vacances d'estiu a Eastbourne durant 19 anys, entre 1877 i 1896. S'allotjava al número 7 de Lushigton Road que actualment és una clínica dental a prop de l'estació de tren i de la llibreria de Camilla on buscava el llibre que sabia que mai em compraria. Una tarda vaig seure a les escales de la casa de Carroll intentant desfer els nusos de la gola abans de baixar a la platja. Tornava de visitar Rye, el poble de les sirenes i els gegants. Segurament tenia ganes d'anar-me'n a un altre lloc on les cases dels meus escriptors favorits no s'haguessin convertit en clíniques dentals, on la platja fos un lloc bonic i els capvespres tinguessin sentit.
Se'm va apropar una senyora gran. Em va dir que es deia Silvia, que vivia al número 13 des de 1947 i que em recordava d'altres estius. Vaig voler explicar-li que era la primera vegada que visitava Eastbourne però només vaig somriure recordant un altre llibre de Lewis Carroll, Silvia i Bruno. Vaig tancar els ulls desitjant que aquella fos la Silvia del conte, que fos la nena-fada que aconseguia que l'absurd tingués un sentit.
Vaig compartir records inventats amb la senyora Sílvia, em va preguntar per la vida a Londres i li vaig parlar de tu fins que se'm van acabar els records inventats, com que érem feliços i que planejàvem tornar aviat. Coses així. M'escoltava parlar de tu amb els ulls plens de llum, com si fos un àngel ancià i estrany que necessités conèixer la teva història per canviar-li el final. Em va explicar que havien tancat la gelateria favorita del seu marit i li vaig dir que la recordava i que el meu sabor favorit sempre va ser el de vainilla. Els records inventats sempre tenen gust de gelat de vainilla.
El gust de la vainilla va portar la senyora Silvia a una tarda d'agost. Cap dels dos havíem nascut encara però ella recordava en el seu laberint de somnis que ens havia preparat una cistella amb sandvitxos de formatge i melmelada de nabius perquè sabia que eren els meus favorits i tu t'havies quedat amb gana perquè sempre et quedaves amb gana i jo sempre portava galetes a la bossa per donar-te'n per si de cas.
Em va preguntar si encara guardava la cistella i li vaig dir que sí, que per descomptat, que tornaríem els dos, un altre dia, i la convidaríem a gelat de vainilla i que li tornaria la cistella i li explicaríem històries de Londres.
Que tornaríem un altre dia i encara seria estiu i que potser llavors jo seria feliç perquè m'acompanyaries i compraria un llibre d'Alicia al País de les Meravelles perquè no se m'oblidés mai.
