Secretament temo els eclipsis, les llunes buides on vas desaparèixer, la marea gelada dissolent la sal amb què cobries les meves ferides sense saber-ho. Mai he passat tant de fred. Totes les nits que vaig passar intentant aturar les espirals còsmiques per on desapareixies, les vores impossibles de l'univers. T'allunyaves i tornaves, tornaves i t'allunyaves com un miratge d'estrelles fugaces que m'escopien els desitjos a la cara.
Mai et perdonaré el fred, que em recordis el fred, que m'obliguessis al fred. Mai et perdonaré els oblits, el cor bategant cada vegada més a poc a poc, fred, les mans adormides buscant-te a les fosques en l'espai infinit que deixa la teva absència.
Imagino explosions en què t'oblido, en què no fa mal fer com que no et veig, com que no et trobo, com que no hi ets, com si res fes mal a la fi del camí on sempre espero trobar-te encara que no estiguis del tot. Encara que t'allunyis a lloms de somnis desdibuixats en la boira del futur que imagines sense mi.
Imagino explosions en què busco la mort perquè la vida m'esquiva, bombes estel·lars creant constel·lacions, rebentar per fi en partícules infinites d'errors i insomnis. Que la meva sang regui qualsevol altre futur on necessitis amagar-te.
Mai podré explicar-te què signifiquen totes les estrelles que he vist morir mentre t'esperava.
Mai entendràs les costures mal cosides d'aquesta tristesa de que siguis aigua. La llàgrima que m'ofega com si fos el teu nom a punt de ser pronunciat.
Secretament maleeixo tots els eclipsis perquè no estàs encara que sempre hi siguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Vols dir alguna cosa?