Estimat N,
continuo a Anglaterra disfressada d'algun tipus d'al·lucinació temporal. De vegades crec reconèixer-me quan tombo alguna cantonada i m'amago amb el cor a punt d'esclatar per si de cas col·lapsa el món enmig d'una trobada impossible amb mi mateixa.
Em persegueixo en silenci. Totes les coses que callo quan ets a prop, com projectils desgastats, inservibles, com la pedra amb què li vaig obrir el cap a aquell home que m'esperava a la porta de casa meva quan era petita i em deia que em quedés callada. Hi ha terrors que ens mantenen alerta sempre, que ens mantenen fugint sempre. Hi ha terrors amb què aprenem a defensar-nos. No baixar mai la guàrdia. No quedar-me massa temps al mateix lloc perquè no em trobin encara que ningú em busqui. Tant de bo mai em recordis ningú que m'obligui a guardar silenci.
Tenir por de demanar-te que vinguis amb mi, on sigui, lluny, sempre, per si de cas tu també em dius que no.
Continuo a Anglaterra buscant cançons que no em recordin a tu. És inútil. Inútil com pretendre no trobar-me amb mi mateixa als cantons humits de Hastings. You are my Waterloo, canten The Libertines. Som supervivents de més d'una vida. Time for heroes. El noi més elegant enmig dels disturbis.
Espero els normands des de fa vides, a les costes de Hastings, enmig de castells en ruïnes. Espero la derrota de mil batalles amb finals escrits. Escopir a la cara de qualsevol que m'obligui a guardar silenci. Deixar de esquivar-me a mi mateixa pels carrers de pobles anglesos. Prémer el botó, saltar pels aires, despertar per fi, caminar cap al lloc segur on decidirem començar l'aventura més extraordinària que mai s'hagi explicat. Digue'm que vindràs. Digue'm que marxe.
Em vaig aturar a una petita joieria, bruta i plena de pols. Alexander em va convidar a te i galetes mentre m'ensenyava collarets i pedres precioses. Jo vaig somriure i li vaig explicar que no tenia diners per comprar cap d'aquelles joies. Vam parlar de la reina Victòria, de trens antics, del fred de les platges angleses. Li vaig dir que em recordava un altre joier que vaig conèixer a Damasc abans de la guerra i que sempre em deia que la vida ens esquivava i per això buscàvem la mort. Alexander em va somriure i em va servir més te. El te és el fil que em mostra la sortida de tots els laberints entre Anglaterra i Damasc. Tots les vegades que algú em va servir te, a un poble anglès o a un poble libanès, totes les vegades m'estaven ajudant a esquivar les bales i jo no ho sabia.
 |
| Joieria a Hastings. East Sussex. |
Alexander em va regalar un penjoll antic amb una pedra petita i blava i em va ficar galetes a la bossa pel viatge de tornada. A la nit vaig tornar a Eastbourne i vaig llançar el penjoll a la mar des del Pier. Feia fred. Em vaig menjar les galetes camí del meu hotel.
En les pors més profundes i antigues sempre fa fred. Segueixo fent tombs per carrers anglesos esquivant cançons que em recorden a tu.
