L'ECLIPSI VA TENIR POR DE MI

Sempre he odiat els eclipsis que estripaven el teixit de la meva realitat, que esborraven els teus passos d'ocell en la vora de la meva ànima. Altres tenien por de foscor medieval, de coves ancestrals, d'estrelles que s'apagaven en cels indesxifrables. Només jo odiava els eclipsis perquè la por mai va ser una opció. 

Vaig escopir a la cara de tots els dimonis fingint ser ombra i ser oblit. Vaig fingir saber totes les respostes quan ni tan sols hi havia preguntes. Vaig fingir ser valent quan només era la pardala que escapava de llaços i gàbies i et mirava sorpresa sense saber quin nom donar-te.

Altres tenien por o fe. Només jo odiava els eclipsis perquè et portaven lluny i deixaven a canvi restes de la teva carn cremada que ensumava cada nit transformada en quimera. Com si trobar el teu rastre fos suficient per portar-te de tornada, com si rescatar els parracs cremats de la teva pell fos el que demanaven els déus a canvi de la meva llibertat.

Hauria lluitat contra tots els eclipsis per recuperar-te en el no temps d'un somni que s'oblida com s'obliden els carrers de les ciutats que mai vam visitar.

I un dia em vaig incendiar i vaig somiar que t'incendiaves i l'eclipsi va tenir por de mi.

Perquè vam ser el volcà que petrifica les memòries, que espera adormit amb la paciència dels dinosaures extingits, que explota en foc líquid, bellesa retallada en horitzons blaus. Vam ser volcà i vam guanyar.

Vaig cremar com només cremen els maleïts que per fi saben que de les cendres reneixen les llegendes.

Com si em toquessis el cor cada vegada que respires, com si fossis de nou el pardal que acarona les meves ales de pardala fugitiva per volar més alt, més lluny, més foc, com si fossis l'únic niu on puc descansar.

LA TEMPESTA ETERNA DE JÚPITER

 Ens he somiat dins la tempesta eterna de Júpiter. Volàvem en direcció contrària. Et cridava i giraves en cercles per no veure'm, com un dervix o el remolí de la negació. La tempesta de Júpiter com una gran taca vermella que s'observa des de lluny, bella com la distorsió del temps i l'espai, com la gota de sang que mai acaba de caure, la punxada al dit, la maledicció de les bruixes.

Mai es protegeix prou un cor. Sempre hi ha una tempesta perfecta, un huracà que no s'acaba, els vents del cosmos desfilant els contes que encara no havia acabat d'explicar-te. Potser si mires per la finestra pots veure els finals oberts, els diàlegs bojos dels protagonistes, la malvada bruixa perseguint-me en cercles, en laberints grisos, en camps de batalla. Tots els llocs on et vaig amagar sense dir-te res perquè seguissis volant, perquè no et veiessin, tempesta perfecta, huracà embogit, com una taca vermella a Júpiter, com la sang al dit ferit amb què mai et vaig assenyalar.

Mai es protegeix prou un cor. Intentava explicar-t'ho mentre ens somiava dins d'una tempesta eterna. No em veus. Mai em veus. No vols veure'm. Soc invisible i ballo esquivant remolins antihoraris per desfer el temps i que intueixis la vora de la meva faldilla, que tornis a veure'm com quan guanyàvem a les tempestes i l'eternitat era tot just el reflex d'una gota de pluja relliscant a la finestra per on ens escapàvem.

Al centre de la tempesta de Júpiter hi ha caos i núvols freds i hi ha els somnis on aterro buscant-te per aturar els vents i que estiguis fora de perill.

També hi ha aurores boreals a Júpiter i són eternes i no s'entenen i brillen disperses i eleven la seva llum com si volguessin cantar cançons antigues de tribus nòmades. 

M'endinso en les aurores buscant bruixes que em canviïn cançons per desfer encanteris pel record d'una tarda bonica fent-nos riure. Mai es protegeix prou un cor. Ho repeteixen les tempestes i les bruixes.

Tornaré a fer-te un niu d'ocell al centre d'una aurora boreal eterna.

Ballaré invisible al voltant del teu record. Perquè no t'atrapin, perquè no et trobin.

Perquè el caos bell i etern del cor de la tempesta segueixi sent teu.

I tant de bo em vegis a la frontera d'un somni qualsevol, que jo no sigui invisible, ni distorsió, ni calma.

Cor de tempesta.

Eternitat i llum.

LA TRISTESA TENIA UN PRÒLEG

 

Agatha Christie, aquella dona extraordinària que va passar la seva vida entre Anglaterra i Orient Mitjà escrivint novel·les de misteri i esprement cada dia amb la màxima intensitat, va dir a les seves memòries que no hem de tornar als llocs on hem estat feliços. Mentre no ho fem aquells llocs seguiran vius en nosaltres. Si hi tornem, els destruirem.

No obstant això, sempre torno al teu record, al vestit de flors que no m'he tornat a posar, al temps distorsionat, la teva abraçada sense memòria ni sentit, el desafiament d'una primavera que ens va fer creure que seríem valents sempre.

Agatha no tenia raó, no és el retorn el que ens destrueix sinó la incapacitat de fer créixer noves primaveres al voltant dels records antics que volen com belles fulles seques, daurades i fràgils. Tant de bo la nostra memòria fos una selva infinita de records esbojarrats i bells. Un arbre sempre viu on descansar.

Que tot el que alguna vegada vam viure o vam somiar acaronés els moments que estan per venir, com si fossin gats petits. Que el nostre passat impossible fos el refugi de tots els nostres futurs probables. Tant de bo tornessis a desfer els nusos, els encanteris, les tempestes, mentre dibuixo despistada un mapa absurd i bell on perdre'ns sempre.

Com conservar el que vas ser si encara vull que siguis?

Com ser el capítol següent d'una història d'herois salvatges, d'aventura insensata? Com rescatar la protagonista d'una gàbia de gel etern? Escriure els diàlegs, que tingui sentit la fugida. Trobar potser un capítol perdut entre les flors del vestit que no m'he tornat a posar. Que siguis sempre el meu lloc feliç on tornar. Que t'agradi el meu vestit i el meu camí, la ruta en espiral que compartim.

La tristesa tenia pròleg. Un d'aquests pròlegs que no llegeix gairebé ningú. Les explicacions prèvies a les que renunciem, les pistes que no creiem necessitar. Llegir el pròleg al final de la història ens fa obrir els ulls, enlluernats com animalets nocturns que es creuen amb una llum estranya. Entenem llavors el que algú va voler dir-nos abans de començar la història, el llampec que rebutgem per pressa o per desídia. Entenem, doncs, que la tristesa tenia un pròleg que no vam saber o no vam voler llegir.

Que ningú em parli de l'estiu que mai oblidarem ni de primaveres robades. Perquè abans d'aquest hivern que no entenc, algú, el destí o el diable, va escriure l'índex de tots els records que mai tindríem. Van quedar petrificats, amagats en gotes d'ambre, translúcids records mai dibuixats del tot.

Cap a on haguéssim corregut d'haver sabut que aquell preludi trist anunciava una primavera d'adéus definitius? Arrencaria les pàgines d'aquell pròleg absurd que menteix quan parla de comiats i de ponts trencats. Aniria directament al final per descobrir potser que mai té sentit la bellesa d'un record petrificat, d'un silenci absurd. Vas ser la meva primavera robada, l'estiu que mai oblidaré, molt abans que la distància fos llei.

Tot en tu va ser excés. Totes les ciutats excessives on alguna vegada he necessitat fugir. Van ser el meu pla de fuga, el rescat segur, una cursa embogida per l'avinguda principal de qualsevol ciutat on ser anònima. Vas ser totes les meves places, les cantonades on esperava que passés l'extraordinari, el barri on hagués viscut si haguessis entès el meu mapa absurd.

Que fossis de nou el meu lloc feliç. Indestructible com un univers d'ànimes creuades.

Tornar sempre a tu encara que ja no hi siguis.