DE VEGADES ELS AVIONS SÓN MENTALS

De vegades els avions són mentals.

No sé si mai podré explicar-te que des què et conec fujo de tu cada vegada que pujo a un avió. Fujo de tu i de la certesa de saber que t'estimaré sempre. Sempre, mai, de vegades. Tots els plecs del temps tancant-me a la presó de la teva presència fugaç.

De vegades estavello avions en la meva ment. O aterro en les mateixes ciutats de sempre amb la intenció d'esborrar les teves petjades, cremar totes les coses boniques, totes les distàncies, tots els records presoners en l'ambre líquid d'una promesa mai complerta.

Desitjaria no haver-te conegut mai. Ho desitjo mentre et somric, mentre penso que soc feliç i estic trista. Ho confesso quan bec massa i s'estavellen definivament tots els avions als que pujo per allunyar-me de tu, quan algú m'acompanya a casa i em pregunta per tu i l'obligo a callar i només desitjo que no existeixis, en cap dels possibles universos on m'amago.

Ho confesso quan et converteixes en totes les preguntes que alguna vegada van reclamar la seva resposta.

Quan tots sabem que hi ha preguntes que mai han de ser contestades, que hi ha llocs als quals mai hem de tornar.

Quan moren les paraules que no es diuen mai, les que es converteixen en excuses, en mitges veritats, en silencis necessaris.

Quan destrueixo tots els futurs on existeixes i nego tots els passats en què em vas mentir tantes vegades.

Parla'm de vertigens la propera vegada que recordis tan feliç com vaig ser quan estava trista i estaves a prop. Perquè mai sabràs que fujo de tu cada vegada que pujo a un avió.

De vegades els avions són mentals i s'estavellen contra cors asfixiats. Com si per una vegada es poguessin complir els desitjos que vas demanar quan encara tenies fe.