SEMPRE ENS TRENQUEM PEL MATEIX COSTAT

Sempre ens trenquem pel mateix costat. 

Serà la tardor convidant-nos a la incertesa, l’estupefacció de la llum que se’ns escapa, el pànic ancestral a l’eclipsi. Tristesa de cova prehistòrica, de quan no sabíem si tornaríem a veure el sol algun dia. Superar la foscor té molt d’inventar esperances i una mica de dissimular ferides. No existeix allò que no és nomenat. 

Si no li posem nom a la ferida, si no li posem nom a la tristesa. 

Si no li posem nom a les ganes de volar o de saltar. 

Si no li posem nom a totes les vegades que et miro descomptant els segons que queden per desaparèixer. 

Si no li posem nom a la llàgrima que no t’explicaré mai. 

Sempre ens trenquem pel mateix costat i com qui anticipa un altre eclipsi em converteixo en aigua de desgel per desaparèixer a poc a poc. Deixo el meu fantasma al teu costat sense saber si algun dia te n’adonaràs que fa temps que vaig marxar. Si em distingiràs entre la boira dels encanteris que m’invento per mantenir-te lluny de la foscor. 

Sempre busquem la mateixa disfressa per mantenir el delicat equilibri entre el silenci i el dolor. Que no se’ns noti. Que el judici no es converteixi en distància. Que l’alegria sigui el conte que t’explico per fer-te creure que el mon és un armari ordenat, perfumat d'espígol. Que l’alegria sigui el conte que t’explico quan et dic que tot està bé, l’ordre, la calma. 

Si no em reconeixes en la tempesta potser continuem una estona més ignorant el desordre de l’absència, el tacte de la distància. Potser et quedes una estona més. Potser aprenc a quedar-m’hi. 

Ningú voldria pujar a un vaixell enmig de la tempesta. 

Quin serà el preu per sobreviure a l’eclipsi? Què trencarem aquesta vegada? El risc més gran serà descobrir que més enllà de la foscor encara podem posar-li nom a tot el que ens fa por. 

O saltar com un pirata sense mapa perseguint el miratge de l’aventura. 

Lluitar contra l’eclipsi i guanyar. 

O tornar a fingir que els armaris de la memòria estan ordenats, que no existeix el caos. 

O tornar a fingir que no estic cansada de tornar-me invisible cada vegada que no dius el meu nom. 

O tornar a fingir que no m’importa desaparèixer. 

Lluitar contra l’eclipsi i guanyar, algun dia.

TORNA A SORRENTO

Deia Lawrence Durrell a La cel·la de Pròsper que en algun lloc entre Calàbria i Grècia comença el blau. 

El meu blau, tanmateix, és un cau de sirenes al sud de Nàpols. Aquí, a Sorrento, comença sempre el viatge, la perpètua adoració del blau i tots els motius que tinc per retornar-hi: la memòria, la ruïna, l’èxtasi de l’horitzó dibuixat, la profecia d’un oracle, la sibil·la borratxa amagada en la cova, el sol o la divinitat de Turner, els amors impossibles de tots els que alguna vegada s’han sentit maleïts per l’ordre, els fugitius del caos, la mirada mística de qui recorda batalles contra divinitats olímpiques, el temps perdut entre llimoners i buguenvíl·lees, tot el que no podrem retrobar mai més, la bellesa commoguda i la brisa que dona forma al silenci.

Sorrento. Estiu, 2021

M’agrada moure’m en la frontera que separa el mite de la realitat. Busco, aleshores, alguna cosa que em mantingui lligada a la terra dels vius, que em permeti travessar amb èxit la liquiditat del paisatge mentre em desdibuixo en el blau de Sorrento. Busco, continuo buscant, alguna cosa que em faci el paper de la branca daurada que Enees portava per baixar a l'inframon a parlar amb el seu pare seguint les instruccions de la Sibil·la de Cumas. 

Quantes persones abans que nosaltres han enyorat aquest paisatge?

Liparos era el fill d’Auson, que era fill d'Ulisses i Calipso i fundador de la tribu dels ausons, els primitius habitants d’Itàlia. Si alguna cosa ens ensenya la mitologia grega és que les relacions familiars poden ser complicades així que Liparos vivia exiliat a les illes volcàniques d’Èol, al nord de Sicília.

Les illes pertanyien a monstres, déus i volcans. Èol domava els vents i Hefest, el fill rebutjat d’Hera i trist marit d’Afrodita, treballava la seva farga a l’interior del volcà. Liparos s’enyorava d’Itàlia i va triar Sorrento per instalar-s’hi. 

Sorrento. Estiu, 2021

Arribar a Sorrento des de Nàpols sempre és com una al·lucinació. Normalment arribo en tren i passejo fins al mirador de la Piazza della Vittoria per assegurar-me que la visió del Vesuvi em persegueix, com una profecia de cendra i poemes. Pujo pels carrers empinats parant-me a cada poc per contemplar el mar. Hem vingut aquí a adorar el blau, no?  Sorrento era el cau odisseic de les sirenes que  ja no poden hipnotitzar-nos només observar curioses com ens ofeguem enmig del no res sense saber si hem de culpar la bellesa o el dolor.

Quantes vegades algú haurà arribat sense alè a aquell punt des d’on contemplem el Vesuvi, l'única divinitat que acceptem, quantes vegades algú haurà buscat les paraules per descriure aquest horitzó magnífic que ens persegueix com una obsessió mítica. Quantes vegades hauré relliscat per les escales que porten a la Via Luigi di Maio mentre baixava al port la platja, les barques, l’Aperol al bar Nonna Emilia, les hores allargades, el temps que no existeix. Per fi guanyadors de la immortalitat i l'exageració. 

Bar Nonna Emilia. Sorrento. Estiu, 2021

Sorrento és el misteri que triem cada vegada que la calma desapareix i necessitem respostes a una pregunta que ningú ha fet. El miracle que ens ressuscita com si fóssim les divinitats del sol que donen nom a la tribu del regne que ens inventem a cada glop de granita al limone. 

Liparos, fill d’Auson, fill d’Ulisses i Calipso, s’enyorava d’Itàlia i va voler regnar a Sorrento, el cau de les sirenes, el destí dels adoradors del blau. 

Ma nun me lass,

Nun darme stu turmiento!

Torna a Surriento…

L'ECLIPSI VA TENIR POR DE MI

Sempre he odiat els eclipsis que estripaven el teixit de la meva realitat, que esborraven els teus passos d'ocell en la vora de la meva ànima. Altres tenien por de foscor medieval, de coves ancestrals, d'estrelles que s'apagaven en cels indesxifrables. Només jo odiava els eclipsis perquè la por mai va ser una opció. 

Vaig escopir a la cara de tots els dimonis fingint ser ombra i ser oblit. Vaig fingir saber totes les respostes quan ni tan sols hi havia preguntes. Vaig fingir ser valent quan només era la pardala que escapava de llaços i gàbies i et mirava sorpresa sense saber quin nom donar-te.

Altres tenien por o fe. Només jo odiava els eclipsis perquè et portaven lluny i deixaven a canvi restes de la teva carn cremada que ensumava cada nit transformada en quimera. Com si trobar el teu rastre fos suficient per portar-te de tornada, com si rescatar els parracs cremats de la teva pell fos el que demanaven els déus a canvi de la meva llibertat.

Hauria lluitat contra tots els eclipsis per recuperar-te en el no temps d'un somni que s'oblida com s'obliden els carrers de les ciutats que mai vam visitar.

I un dia em vaig incendiar i vaig somiar que t'incendiaves i l'eclipsi va tenir por de mi.

Perquè vam ser el volcà que petrifica les memòries, que espera adormit amb la paciència dels dinosaures extingits, que explota en foc líquid, bellesa retallada en horitzons blaus. Vam ser volcà i vam guanyar.

Vaig cremar com només cremen els maleïts que per fi saben que de les cendres reneixen les llegendes.

Com si em toquessis el cor cada vegada que respires, com si fossis de nou el pardal que acarona les meves ales de pardala fugitiva per volar més alt, més lluny, més foc, com si fossis l'únic niu on puc descansar.

LA TEMPESTA ETERNA DE JÚPITER

 Ens he somiat dins la tempesta eterna de Júpiter. Volàvem en direcció contrària. Et cridava i giraves en cercles per no veure'm, com un dervix o el remolí de la negació. La tempesta de Júpiter com una gran taca vermella que s'observa des de lluny, bella com la distorsió del temps i l'espai, com la gota de sang que mai acaba de caure, la punxada al dit, la maledicció de les bruixes.

Mai es protegeix prou un cor. Sempre hi ha una tempesta perfecta, un huracà que no s'acaba, els vents del cosmos desfilant els contes que encara no havia acabat d'explicar-te. Potser si mires per la finestra pots veure els finals oberts, els diàlegs bojos dels protagonistes, la malvada bruixa perseguint-me en cercles, en laberints grisos, en camps de batalla. Tots els llocs on et vaig amagar sense dir-te res perquè seguissis volant, perquè no et veiessin, tempesta perfecta, huracà embogit, com una taca vermella a Júpiter, com la sang al dit ferit amb què mai et vaig assenyalar.

Mai es protegeix prou un cor. Intentava explicar-t'ho mentre ens somiava dins d'una tempesta eterna. No em veus. Mai em veus. No vols veure'm. Soc invisible i ballo esquivant remolins antihoraris per desfer el temps i que intueixis la vora de la meva faldilla, que tornis a veure'm com quan guanyàvem a les tempestes i l'eternitat era tot just el reflex d'una gota de pluja relliscant a la finestra per on ens escapàvem.

Al centre de la tempesta de Júpiter hi ha caos i núvols freds i hi ha els somnis on aterro buscant-te per aturar els vents i que estiguis fora de perill.

També hi ha aurores boreals a Júpiter i són eternes i no s'entenen i brillen disperses i eleven la seva llum com si volguessin cantar cançons antigues de tribus nòmades. 

M'endinso en les aurores buscant bruixes que em canviïn cançons per desfer encanteris pel record d'una tarda bonica fent-nos riure. Mai es protegeix prou un cor. Ho repeteixen les tempestes i les bruixes.

Tornaré a fer-te un niu d'ocell al centre d'una aurora boreal eterna.

Ballaré invisible al voltant del teu record. Perquè no t'atrapin, perquè no et trobin.

Perquè el caos bell i etern del cor de la tempesta segueixi sent teu.

I tant de bo em vegis a la frontera d'un somni qualsevol, que jo no sigui invisible, ni distorsió, ni calma.

Cor de tempesta.

Eternitat i llum.

LA TRISTESA TENIA UN PRÒLEG

 

Agatha Christie, aquella dona extraordinària que va passar la seva vida entre Anglaterra i Orient Mitjà escrivint novel·les de misteri i esprement cada dia amb la màxima intensitat, va dir a les seves memòries que no hem de tornar als llocs on hem estat feliços. Mentre no ho fem aquells llocs seguiran vius en nosaltres. Si hi tornem, els destruirem.

No obstant això, sempre torno al teu record, al vestit de flors que no m'he tornat a posar, al temps distorsionat, la teva abraçada sense memòria ni sentit, el desafiament d'una primavera que ens va fer creure que seríem valents sempre.

Agatha no tenia raó, no és el retorn el que ens destrueix sinó la incapacitat de fer créixer noves primaveres al voltant dels records antics que volen com belles fulles seques, daurades i fràgils. Tant de bo la nostra memòria fos una selva infinita de records esbojarrats i bells. Un arbre sempre viu on descansar.

Que tot el que alguna vegada vam viure o vam somiar acaronés els moments que estan per venir, com si fossin gats petits. Que el nostre passat impossible fos el refugi de tots els nostres futurs probables. Tant de bo tornessis a desfer els nusos, els encanteris, les tempestes, mentre dibuixo despistada un mapa absurd i bell on perdre'ns sempre.

Com conservar el que vas ser si encara vull que siguis?

Com ser el capítol següent d'una història d'herois salvatges, d'aventura insensata? Com rescatar la protagonista d'una gàbia de gel etern? Escriure els diàlegs, que tingui sentit la fugida. Trobar potser un capítol perdut entre les flors del vestit que no m'he tornat a posar. Que siguis sempre el meu lloc feliç on tornar. Que t'agradi el meu vestit i el meu camí, la ruta en espiral que compartim.

La tristesa tenia pròleg. Un d'aquests pròlegs que no llegeix gairebé ningú. Les explicacions prèvies a les que renunciem, les pistes que no creiem necessitar. Llegir el pròleg al final de la història ens fa obrir els ulls, enlluernats com animalets nocturns que es creuen amb una llum estranya. Entenem llavors el que algú va voler dir-nos abans de començar la història, el llampec que rebutgem per pressa o per desídia. Entenem, doncs, que la tristesa tenia un pròleg que no vam saber o no vam voler llegir.

Que ningú em parli de l'estiu que mai oblidarem ni de primaveres robades. Perquè abans d'aquest hivern que no entenc, algú, el destí o el diable, va escriure l'índex de tots els records que mai tindríem. Van quedar petrificats, amagats en gotes d'ambre, translúcids records mai dibuixats del tot.

Cap a on haguéssim corregut d'haver sabut que aquell preludi trist anunciava una primavera d'adéus definitius? Arrencaria les pàgines d'aquell pròleg absurd que menteix quan parla de comiats i de ponts trencats. Aniria directament al final per descobrir potser que mai té sentit la bellesa d'un record petrificat, d'un silenci absurd. Vas ser la meva primavera robada, l'estiu que mai oblidaré, molt abans que la distància fos llei.

Tot en tu va ser excés. Totes les ciutats excessives on alguna vegada he necessitat fugir. Van ser el meu pla de fuga, el rescat segur, una cursa embogida per l'avinguda principal de qualsevol ciutat on ser anònima. Vas ser totes les meves places, les cantonades on esperava que passés l'extraordinari, el barri on hagués viscut si haguessis entès el meu mapa absurd.

Que fossis de nou el meu lloc feliç. Indestructible com un univers d'ànimes creuades.

Tornar sempre a tu encara que ja no hi siguis.

HAURÍEM DE TORNAR A LONDRES

 Hauríem de tornar a Londres. Un dia, qualsevol dia. El temps necessari per oblidar els naufragis i recordar el nom que ens vam donar quan encara tenia sentit nomenar-nos.

Hi ha monstres bells que vull ensenyar-te. El crani d'un llop a Cheapside i les restes de cocodrils a l'argila d'Islington, el barri on un àngel dona nom a l'estació de metro. Londres està ple d'àngels, d'animals salvatges i de fantasmes. Petjades de búfals a Sant Martin in the Fields, a la cantonada nord-est de Trafalgar Square. Quan plou em refugio en la seva cripta, bec te calent i penso en els quadres de Turner a la sala 36 de la National Gallery. Quan plou penso en què m'acompanyis a Trafalgar Square per poder explicar-te com van trobar restes d'hipopòtams sota de la font, dents de lleons vells a Charing Cross, els rinoceronts en els pantans del Tàmesi quan encara érem prehistòria i no teníem nom.

Hauríem de tornar a Londres perquè puguem caminar fins a Saint Paul que abans de ser catedral va ser un temple a Diana, la deessa caçadora. El record pagà es disfressa de ritual, lluita contra l'oblit sense saber que l'oblit sempre guanya. Fins al segle XVI encara es recordava a Diana sense saber-ho quan es passejava un cap de cérvol en una llança al voltant de el temple cristià i sacerdots adornats amb garlandes de flors la rebien a les escales de la catedral. Però l'oblit sempre guanya. O recordes per casualitat el meu nom?

Londres està plena d'àngels i fantasmes. Esperits que protegeixen els nostres passos quan ens perdem. Em segueixo perdent cada vegada que intento recordar el camí de les fonts, els carrerons, els gratacels monstruosos devorant el temps. Em segueixo perdent. Segueixo sense trobar-te. El Guildhall té la cripta medieval més gran de Londres i els esperits Gog i Magog, protectors de la ciutat, descendents de gegants pagans i mítics. La seva història és bella i estranya. Tornem a Londres perquè pugui explicar-te-la, perquè sempre et protegeixin, perquè l'oblit no guanyi.

Perquè m'acompanyis a buscar llibres vells amb olor de record. Torna amb mi a Londres perquè t'expliqui la història de Miss Banks que fa segles recorria els carrers londinencs amb un vestit de butxaques enormes on guardava llibres. L'acompanyava un criat de gairebé dos metres d'alt que la protegia en silenci i apallissava amb el seu bastó a qui s'atrevís a molestar-la mentre es perdia somiadora en les pàgines dels llibres que trobava en les seves excursions per la ciutat.

Però sobretot vull que tornis amb mi a Londres per poder explicar-te històries de claus que en aquesta ciutat representen a la màgia i els dimonis. Vols que t'expliqui històries de claus mentre intento no perdrem camí d'Islington? L'estació de metro d'Islington té nom d'àngel i hi ha un fantasma a la plaça de Cloudesley, prop de Trinity Church. Vols que expliqui la història del fantasma que recorre les sales del Museu Britànic? O aquella vegada que la filla del comte Holland es va trobar amb el seu propi fantasma passejant pels jardins de Kensington i després va morir. O el fantasma de l'os salvatge que s'amaga a la Casa de les Joies de la Torre de Londres.

Torna amb mi a Londres i explica'm totes les històries que jo no recordo mentre em sorprenen de nou els teus gestos, la teva manera de fer-me trobar el camí cada vegada que em perdo, l'inesperat d'existir encara malgrat els incendis, les restes d'un naufragi sense sentit, aquest voler tornar. Aquest desig d'explicar-històries, que me les expliquis. Aquest viatge improbable.

BLAU SORRENTO

 Encara penso en tu, entre llimoners i buganvilies, el mar blau de Sorrento, les gavines com l'amenaça subtil de l'oblit, la brisa que li dona forma al silenci. Voldria que trenquessis el silenci, just aquí, just ara, temps i espai acaronant-se les puntes dels dits mentre els planetes ballen i es burlen de nosaltres en el cel d'aquest horitzó de Sorrento, blau per sempre, el misteri del teu adéu, de el teu silenci.

Una barca gronxa dolors d'una bellesa estranya. Tot continua sense tenir sentit. Com esperar que apareguis entre llimoners i buganvilies, com un Vesubi despert, com una llegenda antiga en una platja de Sorrento. Les finestres obertes, el teu cor tancat. Tocar les flors blanques del claustre del convent de Sant Francesc i trencar-me en el teu record, com si pogués tornar a tocar la teva mà alguna vegada i parlar de poetes bojos o fugitius. Lord Byron borratxo, Goethe turmentat. L'absurda malenconia de Torquato Tasso somiant Jerusalem plena de sang, mig boig, davant de la mar de Sorrento, mentre escrivia la història de la maga Armida que va protegir Rinaldo, el guerrer, amagant-lo al seu jardí secret. Tots busquen sirenes i muses a les platges de Sorrento.

Sorrento serà el lloc infinit del teu silenci, les flors blanques, el blau impossible, la tempesta que jo mateixa he creat on sempre espero veure't aparèixer. Pensava que podries dissoldre't en l'aigua com la sal a la ferida però segueixes aquí, trencant-me el cor en el blau de tots els mars on intento ofegar-me.

Alguna vegada em va semblar veure el reflex d'un Ulisses egoista en els teus ulls. Vas deixar morir la sirena en totes les platges on va voler refugiar-se. Et vas allunyar sense mirar enrere quan els dimonis li van tallar la llengua perquè no tornés a dir el teu nom. Va omplir les teves butxaques d'amulets mariners, de petxines blanques, de restes de naufragis i aventures, per a protegir-te sempre, més enllà de tots els oblits. Sempre.

Sorrento. Estiu 2020