L'AMOR INEXPLICABLE DELS VALENTS

Ets la meva Damasc, la meva por disfressada d'excusa, la ciutat que dibuixava a les parets de la meva habitació molt abans que apareguessis i et convertissis en el desordre boig en què perdo la decència.

Ets la meva Damasc, la meva ciutat en guerra, el lloc impossible on no he d'entrar, on tots em diuen que no puc entrar, la frontera tancada, les ganes de trencar totes les portes a cops de peu, ets la meva Damasc, en la distància prudent, en el silenci maleït, el tren impossible que unia Damasc i Beirut, buscant una sortida a la mar. Sempre la mar recordant el perill, la ciutat bombardejada, tu, la meva pau i la meva guerra. Tots els meus silencis.

M'agradaria portar-te de viatge en un tren impossible, que tot el que féssim fos impossible, canviar-li el nom a totes les ciutats en tots els mapes mal dibuixats perquè ningú ens trobés. Que tot fos nou i estrany. Que fossis sempre Damasc il·luminat abans de la guerra que em declaro a mi mateixa.

He guanyat totes les batalles des de molt abans que fossis ni tan sols un ressò improbable envaint la meva vida ordenada. Vaig ser valenta fins que et vas convertir en totes les ciutats que alguna vegada he estimat, que hauria volgut ensenyar-te, que no coneixeràs mai com jo les vaig conèixer.

De sobte el teu nom desordena els meus mapes. De sobte es perden les certeses darrere els meus murs. Es perden les paraules fugitives que mai podré dir-te. Com una bomba amagada a les portes de la ciutat on no he d'entrar. On tots em diuen que no he d'entrar. Mantenir la porta tancada perquè no salti tot pels aires. Innocència de segles. Quan et vas convertir en el que ets?

T'allunyes convertit en ciutat bombardejada.

On es va perdre l'amor inexplicable dels valents?