HAURÍEM DE TORNAR A LONDRES

 Hauríem de tornar a Londres. Un dia, qualsevol dia. El temps necessari per oblidar els naufragis i recordar el nom que ens vam donar quan encara tenia sentit nomenar-nos.

Hi ha monstres bells que vull ensenyar-te. El crani d'un llop a Cheapside i les restes de cocodrils a l'argila d'Islington, el barri on un àngel dona nom a l'estació de metro. Londres està ple d'àngels, d'animals salvatges i de fantasmes. Petjades de búfals a Sant Martin in the Fields, a la cantonada nord-est de Trafalgar Square. Quan plou em refugio en la seva cripta, bec te calent i penso en els quadres de Turner a la sala 36 de la National Gallery. Quan plou penso en què m'acompanyis a Trafalgar Square per poder explicar-te com van trobar restes d'hipopòtams sota de la font, dents de lleons vells a Charing Cross, els rinoceronts en els pantans del Tàmesi quan encara érem prehistòria i no teníem nom.

Hauríem de tornar a Londres perquè puguem caminar fins a Saint Paul que abans de ser catedral va ser un temple a Diana, la deessa caçadora. El record pagà es disfressa de ritual, lluita contra l'oblit sense saber que l'oblit sempre guanya. Fins al segle XVI encara es recordava a Diana sense saber-ho quan es passejava un cap de cérvol en una llança al voltant de el temple cristià i sacerdots adornats amb garlandes de flors la rebien a les escales de la catedral. Però l'oblit sempre guanya. O recordes per casualitat el meu nom?

Londres està plena d'àngels i fantasmes. Esperits que protegeixen els nostres passos quan ens perdem. Em segueixo perdent cada vegada que intento recordar el camí de les fonts, els carrerons, els gratacels monstruosos devorant el temps. Em segueixo perdent. Segueixo sense trobar-te. El Guildhall té la cripta medieval més gran de Londres i els esperits Gog i Magog, protectors de la ciutat, descendents de gegants pagans i mítics. La seva història és bella i estranya. Tornem a Londres perquè pugui explicar-te-la, perquè sempre et protegeixin, perquè l'oblit no guanyi.

Perquè m'acompanyis a buscar llibres vells amb olor de record. Torna amb mi a Londres perquè t'expliqui la història de Miss Banks que fa segles recorria els carrers londinencs amb un vestit de butxaques enormes on guardava llibres. L'acompanyava un criat de gairebé dos metres d'alt que la protegia en silenci i apallissava amb el seu bastó a qui s'atrevís a molestar-la mentre es perdia somiadora en les pàgines dels llibres que trobava en les seves excursions per la ciutat.

Però sobretot vull que tornis amb mi a Londres per poder explicar-te històries de claus que en aquesta ciutat representen a la màgia i els dimonis. Vols que t'expliqui històries de claus mentre intento no perdrem camí d'Islington? L'estació de metro d'Islington té nom d'àngel i hi ha un fantasma a la plaça de Cloudesley, prop de Trinity Church. Vols que expliqui la història del fantasma que recorre les sales del Museu Britànic? O aquella vegada que la filla del comte Holland es va trobar amb el seu propi fantasma passejant pels jardins de Kensington i després va morir. O el fantasma de l'os salvatge que s'amaga a la Casa de les Joies de la Torre de Londres.

Torna amb mi a Londres i explica'm totes les històries que jo no recordo mentre em sorprenen de nou els teus gestos, la teva manera de fer-me trobar el camí cada vegada que em perdo, l'inesperat d'existir encara malgrat els incendis, les restes d'un naufragi sense sentit, aquest voler tornar. Aquest desig d'explicar-històries, que me les expliquis. Aquest viatge improbable.

BLAU SORRENTO

 Encara penso en tu, entre llimoners i buganvilies, el mar blau de Sorrento, les gavines com l'amenaça subtil de l'oblit, la brisa que li dona forma al silenci. Voldria que trenquessis el silenci, just aquí, just ara, temps i espai acaronant-se les puntes dels dits mentre els planetes ballen i es burlen de nosaltres en el cel d'aquest horitzó de Sorrento, blau per sempre, el misteri del teu adéu, de el teu silenci.

Una barca gronxa dolors d'una bellesa estranya. Tot continua sense tenir sentit. Com esperar que apareguis entre llimoners i buganvilies, com un Vesubi despert, com una llegenda antiga en una platja de Sorrento. Les finestres obertes, el teu cor tancat. Tocar les flors blanques del claustre del convent de Sant Francesc i trencar-me en el teu record, com si pogués tornar a tocar la teva mà alguna vegada i parlar de poetes bojos o fugitius. Lord Byron borratxo, Goethe turmentat. L'absurda malenconia de Torquato Tasso somiant Jerusalem plena de sang, mig boig, davant de la mar de Sorrento, mentre escrivia la història de la maga Armida que va protegir Rinaldo, el guerrer, amagant-lo al seu jardí secret. Tots busquen sirenes i muses a les platges de Sorrento.

Sorrento serà el lloc infinit del teu silenci, les flors blanques, el blau impossible, la tempesta que jo mateixa he creat on sempre espero veure't aparèixer. Pensava que podries dissoldre't en l'aigua com la sal a la ferida però segueixes aquí, trencant-me el cor en el blau de tots els mars on intento ofegar-me.

Alguna vegada em va semblar veure el reflex d'un Ulisses egoista en els teus ulls. Vas deixar morir la sirena en totes les platges on va voler refugiar-se. Et vas allunyar sense mirar enrere quan els dimonis li van tallar la llengua perquè no tornés a dir el teu nom. Va omplir les teves butxaques d'amulets mariners, de petxines blanques, de restes de naufragis i aventures, per a protegir-te sempre, més enllà de tots els oblits. Sempre.

Sorrento. Estiu 2020

LA LLIBERTAT DELS CORS TRENCATS

Deia el poeta anglès John Donne que tots els cors són cors trencats. Perquè l'amor no cap enlloc, desborda incontenible qualsevol possibilitat de ser tancat. Deia també que els cors no es trenquen en el desengany o l'adéu sinó molt abans, en la part més alta i perfecta de l'emoció. Quan tot desborda i tot es trenca.

Potser és per això que no hi ha res a arreglar i només ens queda aprendre a conviure amb les esquerdes, convertir-les en finestres, en portes obertes, en espais aeris on sortir a respirar. Boscos, selves, amazònics cors esquerdats reclamant la seva pròpia llegenda, platges gelades obrint-se camí més enllà de tota lògica. I recordar aleshores que si no som lliures no som.

Que només la llibertat ens condueix al centre mateix de l'emoció que ens desborda i ens trenca. Que trencats així, per fi, ens convertim en pols d'estrelles i sang, en partícules perfectes unides sempre pels llaços de la llibertat. L'única frontera que accepto. El meu únic regal per a tu ara que et trobo tant a faltar. Només que tornessis a explicar-me les teves històries insensates justificaria les esquerdes d'aquesta presó.

És convenient llavors elaborar la llista dels moments feliços, els moments cortina que dissimulen una esquerda, els moments manta que ens acullen quan el fred es cola i sembla guanyar la desil·lusió o la tristesa. No sembla que hi hagi res a la llista dels moments feliços capaç d'esquivar la nostàlgia, l'enyorança. Aquesta manera evident i inevitable de trobar-te a faltar al mig del no-res

De vegades un cor en ple atac de nostàlgia, que repassa els moments feliços que el van desbordar, que et recorda impacient sempre al meu costat, sempre amb mi, s'assembla a un mirall trencat que reflecteix el món invers on seguim junts, aliens a qualsevol intent de separar-nos o de fer-nos presoners.

I tanmateix aquí estan, els repasso, els recordo, tot el que vam ser abans de trencar-nos. La història inacabada d'una esquerda en el temps. Unir els punts que formen tots els nostres moments feliços per veure si el dibuix té sentit. Si alguna cosa té sentit. Si l'ànima inquieta descobreix com escapar de tot el que no té sentit.

La certesa insomne ​​que tot va ser real, que vas existir. Que vam existir, un dia. Que tot ho vaig trencar.

Malgrat tots els poetes anglesos, malgrat tot, només tu segueixes tenint sentit.

LA SENYORA SILVIA, EASTBOURNE I LEWIS CARROLL

Vaig entrar a la llibreria de Camilla buscant una edició bonica i antiga d'Alícia al País de les Meravelles per a la meva col·lecció. L'estiu anglès a Eastbourne era fred, les albes vermelles. Potser sigui la llibreria més caòtica on he entrat mai. Tenen un lloro, Archie, que rep visites dimarts i divendres i canta cançons a la clientela. Jo sabia que no compraria cap llibre perquè mai compro res a les ciutats on m'he sentit trista. Però una llibreria sempre és un refugi. I jo necessitava un refugi.

Eastbourne. East Sussex. England

Lewis Carroll va passar les seves vacances d'estiu a Eastbourne durant 19 anys, entre 1877 i 1896. S'allotjava al número 7 de Lushigton Road que actualment és una clínica dental a prop de l'estació de tren i de la llibreria de Camilla on buscava el llibre que sabia que mai em compraria. Una tarda vaig seure a les escales de la casa de Carroll intentant desfer els nusos de la gola abans de baixar a la platja. Tornava de visitar Rye, el poble de les sirenes i els gegants. Segurament tenia ganes d'anar-me'n a un altre lloc on les cases dels meus escriptors favorits no s'haguessin convertit en clíniques dentals, on la platja fos un lloc bonic i els capvespres tinguessin sentit.

Se'm va apropar una senyora gran. Em va dir que es deia Silvia, que vivia al número 13 des de 1947 i que em recordava d'altres estius. Vaig voler explicar-li que era la primera vegada que visitava Eastbourne però només vaig somriure recordant un altre llibre de Lewis Carroll, Silvia i Bruno. Vaig tancar els ulls desitjant que aquella fos la Silvia del conte, que fos la nena-fada que aconseguia que l'absurd tingués un sentit.

Vaig compartir records inventats amb la senyora Sílvia, em va preguntar per la vida a Londres i li vaig parlar de tu fins que se'm van acabar els records inventats, com que érem feliços i que planejàvem tornar aviat. Coses així. M'escoltava parlar de tu amb els ulls plens de llum, com si fos un àngel ancià i estrany que necessités conèixer la teva història per canviar-li el final. Em va explicar que havien tancat la gelateria favorita del seu marit i li vaig dir que la recordava i que el meu sabor favorit sempre va ser el de vainilla. Els records inventats sempre tenen gust de gelat de vainilla.

El gust de la vainilla va portar la senyora Silvia a una tarda d'agost. Cap dels dos havíem nascut encara però ella recordava en el seu laberint de somnis que ens havia preparat una cistella amb sandvitxos de formatge i melmelada de nabius perquè sabia que eren els meus favorits i tu t'havies quedat amb gana perquè sempre et quedaves amb gana i jo sempre portava galetes a la bossa per donar-te'n per si de cas.

Em va preguntar si encara guardava la cistella i li vaig dir que sí, que per descomptat, que tornaríem els dos, un altre dia, i la convidaríem a gelat de vainilla i que li tornaria la cistella i li explicaríem històries de Londres.

Que tornaríem un altre dia i encara seria estiu i que potser llavors jo seria feliç perquè m'acompanyaries i compraria un llibre d'Alicia al País de les Meravelles perquè no se m'oblidés mai.

SOBREVIURE ÉS DE COVARDS

Algú em va dir que sobreviuria perquè sempre ho faig. Els ossos trencats per la caiguda, el dit que enfonses a la ferida oberta del meu cos, la serp que s'enreda entre els meus dits i s'alimenta de la innocència de qui encara pensa que sobreviure és la recompensa al final del camí, al final de l'oblit. Sobrevivim pagant el preu dels vidres trencats sobre els quals caminem.

Sobreviure a l'oblit.

Hi ha amors antics, dolors de coves prehistòriques, plors de nens perduts, cordes que s'estrenyen al voltant dels meus canells, animals furiosos que m'esquarteren quan dones l'ordre sense mirar-me a la cara. Covardia miserable de qui creu que sobreviure és el mèrit.

Ningú coneix les paraules que podran explicar qui serem quan tot això passi, en què ens haurem convertit quan siguem conscients que hem sobreviscut un cop més. Que ja no ens reconeixem en els silencis, que ja no ens busquem en les cantonades de l'insomni. Observar atentament cada ferida, recordar cada llàgrima, no entendre res. Potser no hi hagi res a entendre i això és el que manté les ferides obertes. Cercar el dolor per poder sentir alguna cosa més enllà de la tristesa. Més enllà de la tristesa no hi ha res.

És possible que els dibuixos que forma la sang a terra no li importin a ningú, que ningú entengui el llenguatge de signes perduts que m'invento per quan arribi el dia en que per fi entendré que he sobreviscut. Ni tan sols entenc el significat de la paraula sobreviure.

Tot el que es perd pel camí no compensa el que guanyem perquè els supervivents mai guanyen. Només arrosseguen cadenes invisibles que tallen la carn adolorida. Sempre les cadenes, les portes tancades, les gàbies de barrots rovellats que llepes tremolant, oblidant com era dibuixar l'horitzó, desitjar l'infinit, saltar tots els murs que ara et sepulten.

Els supervivents creuen que podran seguir caminant cap a no se sap quin futur diferent però en realitat es submergeixen en qualsevol pou que els ofereix aigua per mitigar la set. Baixar a aquest pou és una altra manera d'acceptar que sobreviure és la manera més covarda de claudicar, d'acceptar la derrota. Deixar de lluitar per fi. No vèncer. Només sobreviure.

Sobreviure és de covards. Els valents s'arrenquen la pell i desafien sagnant el punt final de totes les seves històries, de tots els seus dimonis.