Records d'Egipte i una Bíblia en àrab

Recordo la vida al Caire amb estupor, com si caminés enmig d'una foscor que no tenia sentit. Vaig arribar fugint de la boira i la boira em va perseguir fins al desert. M'alimentava a base de suc de mango, falafel i records. Mai vaig fer un creuer pel Nil en un vaixell ple de turistes però guardo a la memòria les tardes sense sabates a Al-Azhar, buscant ombra i calma a la ciutat infernal mentre desxifrava llibres escrits amb potetes de mosca.

Vaig arribar a ser tan infeliç en aquella ciutat com llarg era el camí que em separava d'Alexandria i el mar. 200 quilòmetres que recorria somnàmbula.Quasi no recordo el paisatge. Només la necessitat de fugir que m'acompanyava en tot moment, l'olor a menta, a autobús brut, a mar. Vaig odiar tant El Caire com vaig arribar a idealitzar Alexandria i els seus àngels coptes.

Vaig pelegrinar sonàmbula al Sinaí. Els israelites van passar quaranta anys al desert però jo vaig passar vuit hores amb febre en un autobús desitjant que s'obrissin totes les fronteres dels meus deliris. Crec que em van adoptar uns pastors beduïns i em vaig alimentar amb formatge i karkadé, vaig esquivar camells enfadats, vaig ser visitada pels fantasmes que pensava que havia deixat al Caire, vaig aconseguir pujar els tres mil esglaons que separaven el monestir de Santa Caterina del cim de la muntanya de Moisès. Vaig veure sortir el sol, em vaig asseure als peus d'una creu de fusta, vaig tancar totes les fronteres. Vaig deixar la meitat de la meva memòria entre els murs d'aquell monestir. No vaig entendre res. Vaig continuar sonàmbula fins que vaig aconseguir tornar al Caire. Sovint em sorprenen espurnes de bellesa llunyana entre els plecs d'una ferida mal curada. Només recordo les estrelles i un home que em parlava en grec abans de tornar al Caire.

Buscant la cova on la Sagrada Família s'havia refugiat en la seva fugida a Egipte, vaig descobrir una llibreria que feia olor a canyella i paper. El llibreter portava la creu tatuada al canell com la majoria dels homes que em vaig creuar al barri copte, blanc, daurat, brut i bonic. Em va explicar que la Verge s'apareixia en una església propera però que ell mai l'havia vist. Li vaig demanar una Bíblia en àrab i va trigar molta estona a trobar-la. Tota l'estona que vaig estar bevent el te que em va oferir. Em va dir que estava molt content de vendre'm aquella Bíblia, que estava segur que ens portaria sort als dos i que tornés un altre dia a beure més te.

Si Déu vol.
Si Déu vol.

Postal de Jerusalem

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Hi havia molts soldats, dones venent verdura, turistes, nens oferint-nos dolços d'ametlla i mel. Jo jugava a tornar a casa i tu a tocar amb la punta del peu les línies invisibles de l'armistici. Les nostres pròpies línies verdes dibuixant una pau de mentida. Compraves tamarius a un home vestit de vermell i me'ls oferies com si fossin un tresor o el moment de demanar perdó.

La teva casa feia olor a missa armènia i no t'importava haver de esperar-me cada vegada que em perdia. Em dibuixaves en un paper mapes de colors amb fletxes, estrelles, creus, llunes ... Estaves segur que un dia arribaria puntual per sopar. Però em fugien les hores acaronant pedres i deixant missatges secrets en capelles d'esglésies on sabia que mai entraries.

Jerusalem era el principi de totes les històries que m'inventava a la posta de sol. La Porta de Jaffa, la Porta dels Lleons, la Puerta del Fems, la Porta d'Herodes ... A cada porta vaig deixar un missatge amagat. A cada font. A cada temple. Allà han de seguir, esperant que algú els desxifri.

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Vam ser tan civilitzats com mai ho ha estat ningú mentre la posta de sol convertia Jerusalem en les restes d'un futur impossible. Des de llavors odio els tamarius i busco àngels sense nom en totes les esglésies del món.

Des del record

Escric des del record. Sembla que va ser ahir quan vaig arribar a Beirut. Era de nit, feia calor, la lluna plena acompanyava el meu viatge en taxi de l'aeroport a l'hotel. Em desbordaven les ganes de recuperar el meu Orient Mitjà, perdut en milers de rutines, canvis de vida, girs de guió inesperats, incomplets. Tornar al principi. Tornar a casa. Una casa que no s'aixeca sobre fonaments físics sinó sobre arrels antigues de desitjos infantils i somnis adolescents.

La ciutat em va despertar lluminosa després d'una primera nit de somnis circulars on profetes desorientats s'oferien a aixoplugar-me i alimentar-me amb dàtils.

Tot em semblava un laberint en els meus primers passeigs solitaris per Beirut. Tot el mèrit de la confusió era meu, capaç de perdre'm al meu propi barri, de despistar-me amb un rètol pintoresc a una botiga d'aliments, amb els altars a verges i sants esperant-me a cada cantonada, amb les cicatrius de guerres properes a les façanes dels edificis.

Buscant esglésies en aquell primer passeig vaig arribar fins a la bella mesquita sunnita de Mohammed al Amin, la mesquita blava. És una construcció moderna, finançada per Rafiq Hariri que va ser Primer Ministre del Líban fins a la seva mort en un atemptat el 2005. La mesquita va ser inaugurada el 2008 i diuen que recorda una mica a la gran mesquita blava d'Istanbul. Va trigar sis anys a acabar de construir-se i dins hi caben cinc mil persones. Al costat es troba el mausoleu de Hariri i set membres de la seva guàrdia que també van morir a l'atemptat. En el moment de la inauguració van repicar totes les campanes de les esglésies que hi ha al voltant per acompanyar l'acte.

Durant el meu primer passeig per Beirut no vaig escoltar les campanes que buscava sinó la crida a l'oració des de la mesquita blava. Tan increïblement bonic ... Em va venir a la memòria la primera vegada que vaig escoltar cantar el muetzí. Va ser a Rabat, el 1999, aquell any perfecte de la meva post adolescència estudiant al Marroc. Passejava pel mercat amb les meves companyes de residència. Buscàvem una escombra i khol per pintar-nos els ulls. Ens vam quedar plantades al mig del carrer, hipnotitzades, mentre aquella veu distorsionada per uns altaveus de mala qualitat cridava a l'oració. Alguns dels records més intensos de les meves vivències a països àrabs tenen com a banda sonora a algun cantant de pop egipci, a Fairuz o a un muetzí. La mesquita Hassan II de Casablanca on vaig pensar que em convertiria a l'Islam en una altra nit de lluna plena, les mesquites del Caire despertant com un dòmino des de la Ciutadella de Saladí ...

Sens dubte, la més bonica de totes fins al moment ha estat la de la mesquita blava de Beirut. El regal d'una veu inesperada i clara que es deixava escoltar per sobre del caos urbà, del desordre del trànsit al qual mai m'acostumaré. Mesquita envoltada d'esglésies en una il·lusió de possible convivència. La catedral maronita de Sant Jordi les campanes de la qual esperava poder escoltar, la catedral grega ortodoxa també de Sant Jordi, la petita capella de l'Anunciació ortodoxa ...

Així em rebia Beirut. La veu perfecta d'aquell muetzí provocant un rapte místic de monoteisme indiscutible; militars fent guàrdia atents als meus moviments i a la meva tendència evident a ficar-me on no havia de fer-ho i a perdre'm; taxis bojos fent sonar el clàxon per inèrcia, sempre i en tot moment; els gratacels, les cicatrius, el caos; el rugit suat i apassionat d'una ciutat que, sense dubte , havia de ser meva.