A vegades l'amor no és suficient i sonen les cançons que anuncien l'arribada d'un hivern que vaig prometre esquivar. Repaso tots els plans absurds que teixíem quan no érem conscients que el temps ens devorava. A vegades odio les cançons, els hiverns, el temps, la foguera on intento descongelar la tristesa que em regales cada vegada que somrius i ja no recordes quan estaves segur que l'amor seria suficient.
Mai no ho és perquè el temps ho devora tot. A vegades l'amor no és suficient encara que arribis amb les mans plenes i em vulguis convèncer que nosaltres no vivim en el temps sinó en l'eternitat. Encara que arribis i m'estimis i jo m'ho cregui. Encara que tu sempre hi siguis i jo desaparegui. Encara que tu no hi siguis i jo em perdi.
Tant de bo em trobessis sempre, cada vegada que em perdo i el teu nom ressona al meu cap com la brúixola que intento entendre, com el mantra que em calma quan per fi recupero el camí i et veig lluny i rius com rius sempre quan s'obren les portes de l'infern i et tornes invencible encara que l'amor ja no sigui suficient i m'oblidis.
Estic cansada de recordar esquenes que s'allunyen sense acomiadar-se, sense recordar, sense remei. L'amor hauria de ser suficient per trobar la sortida d'aquest laberint, per aturar els eclipsis que t'allunyen de mi. La por és un eclipsi que enfosqueix la teva memòria. I l'amor, que mai serà suficient, que mai serà el que va ser, hauria de ser l'inici de tots els universos en què mai ens trobarem.
Milers d'universos morts perquè l'amor mai va ser suficient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Vols dir alguna cosa?