Els llocs laberint ens recorden que sempre estem perduts. No importa que pensem que ho tenim tot sota control, que dibuixem senyals amb la sang que perdem en cada revolt, en cada record, en cada promesa. Com si fos un encanteri que ens permetés trobar la sortida si finalment ens penedim de l'atreviment que va ser entrar al laberint voluntàriament. Els llocs laberint, fins i tot aquells que no tenen parets, ni amagatalls, ni trampes aparents, els que son línia recta i malgrat això espiral en els nostres insomnis, arriben per recordar-nos que sempre estem perduts.
Beirut va ser sempre el laberint que em feia enyorar tot el que era prosaic. Respirar aire net, el silenci dels parcs anglesos, que no marxés la llum cada dia, convidar-te a dinar. Que lluny estaves, encara sense saber-ho. Passejava entre els gratacels de Ashrafieh i les restes de la guerra mentre m'enamorava de les bogeries quotidianes, els bars de moda i els postadolescents amb metralletes fent guàrdia a la porta de casa. Totes les contradiccions que em portaven caminant des del gratacels de la plaça Sodeco fins al barri de Hamra. Quaranta minuts, quaranta quilòmetres, quaranta vides perseguint els capvespres de Beirut.
Em vaig perdre tantes vegades intentant memoritzar els carrers que volia ensenyar-te quan ni tan sols eres encara el ressò d'un futur imprevisible ... Sempre em perdo però sempre recordo totes les històries que s'amaguen en l'aire irrespirable de les ciutats que estimo. A vegades es barregen i m'entretinc separant-les delicadament com cortines de seda, les acarono perquè no s'espantin i les guardo en caixes de memòria per si algun dia vols que te les expliqui. Totes les històries de totes les ciutats que voldria ensenyar-te si algun dia aprens a llegir els senyals que deixo a les cantonades d'aquest laberint.
Recordo el dia que vaig plorar, perduda entre Ashrafieh i Hamra. Totes les línies rectes es convertien en murs colpejats pels records de les bombes i la metralla i jo no era capaç de reconèixer res que no fos la meva pròpia absència i la incertesa apagada de no saber si algun dia voldries que t'expliqués històries de fronteres davant del mar. Vaig plorar perquè era tard i els carrers bullien de gent amb pressa, de taxis que feien sonar el clàxon de manera mecànica i incansable, de llums de neó sense sentit, perquè era tard i em perdria el capvespre a Raouche. Perquè estava infinitament cansada i la distància entre el meu passat i el teu futur s'obria davant meu com un vertigen de mil muntanyes, com si encara no haguéssim fet plans insensats per perdre'ns i trobar-nos de nou.
Recordo la senyora que em va consolar. Li vaig dir que no arribaria a temps de veure el capvespre a Raouche, Barcelona en línia recta, tu a l'altra banda, quan encara no sabia que algun dia t'enyoraria com si fossis l'única possibilitat de treure'm de tots els laberints. La senyora em va dir que l'endemà tornaria a haver-hi capvespre. I a l'altre. I a l'altre. Va cridar un taxi per retornar-me a casa. Em va ficar galetes a la bossa. Demà tornarà a haver-hi capvespre des de Raouche. Demà no et perdràs. Descansa.
