LA TRISTESA TENIA UN PRÒLEG

 

Agatha Christie, aquella dona extraordinària que va passar la seva vida entre Anglaterra i Orient Mitjà escrivint novel·les de misteri i esprement cada dia amb la màxima intensitat, va dir a les seves memòries que no hem de tornar als llocs on hem estat feliços. Mentre no ho fem aquells llocs seguiran vius en nosaltres. Si hi tornem, els destruirem.

No obstant això, sempre torno al teu record, al vestit de flors que no m'he tornat a posar, al temps distorsionat, la teva abraçada sense memòria ni sentit, el desafiament d'una primavera que ens va fer creure que seríem valents sempre.

Agatha no tenia raó, no és el retorn el que ens destrueix sinó la incapacitat de fer créixer noves primaveres al voltant dels records antics que volen com belles fulles seques, daurades i fràgils. Tant de bo la nostra memòria fos una selva infinita de records esbojarrats i bells. Un arbre sempre viu on descansar.

Que tot el que alguna vegada vam viure o vam somiar acaronés els moments que estan per venir, com si fossin gats petits. Que el nostre passat impossible fos el refugi de tots els nostres futurs probables. Tant de bo tornessis a desfer els nusos, els encanteris, les tempestes, mentre dibuixo despistada un mapa absurd i bell on perdre'ns sempre.

Com conservar el que vas ser si encara vull que siguis?

Com ser el capítol següent d'una història d'herois salvatges, d'aventura insensata? Com rescatar la protagonista d'una gàbia de gel etern? Escriure els diàlegs, que tingui sentit la fugida. Trobar potser un capítol perdut entre les flors del vestit que no m'he tornat a posar. Que siguis sempre el meu lloc feliç on tornar. Que t'agradi el meu vestit i el meu camí, la ruta en espiral que compartim.

La tristesa tenia pròleg. Un d'aquests pròlegs que no llegeix gairebé ningú. Les explicacions prèvies a les que renunciem, les pistes que no creiem necessitar. Llegir el pròleg al final de la història ens fa obrir els ulls, enlluernats com animalets nocturns que es creuen amb una llum estranya. Entenem llavors el que algú va voler dir-nos abans de començar la història, el llampec que rebutgem per pressa o per desídia. Entenem, doncs, que la tristesa tenia un pròleg que no vam saber o no vam voler llegir.

Que ningú em parli de l'estiu que mai oblidarem ni de primaveres robades. Perquè abans d'aquest hivern que no entenc, algú, el destí o el diable, va escriure l'índex de tots els records que mai tindríem. Van quedar petrificats, amagats en gotes d'ambre, translúcids records mai dibuixats del tot.

Cap a on haguéssim corregut d'haver sabut que aquell preludi trist anunciava una primavera d'adéus definitius? Arrencaria les pàgines d'aquell pròleg absurd que menteix quan parla de comiats i de ponts trencats. Aniria directament al final per descobrir potser que mai té sentit la bellesa d'un record petrificat, d'un silenci absurd. Vas ser la meva primavera robada, l'estiu que mai oblidaré, molt abans que la distància fos llei.

Tot en tu va ser excés. Totes les ciutats excessives on alguna vegada he necessitat fugir. Van ser el meu pla de fuga, el rescat segur, una cursa embogida per l'avinguda principal de qualsevol ciutat on ser anònima. Vas ser totes les meves places, les cantonades on esperava que passés l'extraordinari, el barri on hagués viscut si haguessis entès el meu mapa absurd.

Que fossis de nou el meu lloc feliç. Indestructible com un univers d'ànimes creuades.

Tornar sempre a tu encara que ja no hi siguis.