Encara penso en tu, entre llimoners i buganvilies, el mar blau de Sorrento, les gavines com l'amenaça subtil de l'oblit, la brisa que li dona forma al silenci. Voldria que trenquessis el silenci, just aquí, just ara, temps i espai acaronant-se les puntes dels dits mentre els planetes ballen i es burlen de nosaltres en el cel d'aquest horitzó de Sorrento, blau per sempre, el misteri del teu adéu, de el teu silenci.
Una barca gronxa dolors d'una bellesa estranya. Tot continua sense tenir sentit. Com esperar que apareguis entre llimoners i buganvilies, com un Vesubi despert, com una llegenda antiga en una platja de Sorrento. Les finestres obertes, el teu cor tancat. Tocar les flors blanques del claustre del convent de Sant Francesc i trencar-me en el teu record, com si pogués tornar a tocar la teva mà alguna vegada i parlar de poetes bojos o fugitius. Lord Byron borratxo, Goethe turmentat. L'absurda malenconia de Torquato Tasso somiant Jerusalem plena de sang, mig boig, davant de la mar de Sorrento, mentre escrivia la història de la maga Armida que va protegir Rinaldo, el guerrer, amagant-lo al seu jardí secret. Tots busquen sirenes i muses a les platges de Sorrento.
Sorrento serà el lloc infinit del teu silenci, les flors blanques, el blau impossible, la tempesta que jo mateixa he creat on sempre espero veure't aparèixer. Pensava que podries dissoldre't en l'aigua com la sal a la ferida però segueixes aquí, trencant-me el cor en el blau de tots els mars on intento ofegar-me.
Alguna vegada em va semblar veure el reflex d'un Ulisses egoista en els teus ulls. Vas deixar morir la sirena en totes les platges on va voler refugiar-se. Et vas allunyar sense mirar enrere quan els dimonis li van tallar la llengua perquè no tornés a dir el teu nom. Va omplir les teves butxaques d'amulets mariners, de petxines blanques, de restes de naufragis i aventures, per a protegir-te sempre, més enllà de tots els oblits. Sempre.
 |
Sorrento. Estiu 2020 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Vols dir alguna cosa?