TORNA A SORRENTO

Deia Lawrence Durrell a La cel·la de Pròsper que en algun lloc entre Calàbria i Grècia comença el blau. 

El meu blau, tanmateix, és un cau de sirenes al sud de Nàpols. Aquí, a Sorrento, comença sempre el viatge, la perpètua adoració del blau i tots els motius que tinc per retornar-hi: la memòria, la ruïna, l’èxtasi de l’horitzó dibuixat, la profecia d’un oracle, la sibil·la borratxa amagada en la cova, el sol o la divinitat de Turner, els amors impossibles de tots els que alguna vegada s’han sentit maleïts per l’ordre, els fugitius del caos, la mirada mística de qui recorda batalles contra divinitats olímpiques, el temps perdut entre llimoners i buguenvíl·lees, tot el que no podrem retrobar mai més, la bellesa commoguda i la brisa que dona forma al silenci.

Sorrento. Estiu, 2021

M’agrada moure’m en la frontera que separa el mite de la realitat. Busco, aleshores, alguna cosa que em mantingui lligada a la terra dels vius, que em permeti travessar amb èxit la liquiditat del paisatge mentre em desdibuixo en el blau de Sorrento. Busco, continuo buscant, alguna cosa que em faci el paper de la branca daurada que Enees portava per baixar a l'inframon a parlar amb el seu pare seguint les instruccions de la Sibil·la de Cumas. 

Quantes persones abans que nosaltres han enyorat aquest paisatge?

Liparos era el fill d’Auson, que era fill d'Ulisses i Calipso i fundador de la tribu dels ausons, els primitius habitants d’Itàlia. Si alguna cosa ens ensenya la mitologia grega és que les relacions familiars poden ser complicades així que Liparos vivia exiliat a les illes volcàniques d’Èol, al nord de Sicília.

Les illes pertanyien a monstres, déus i volcans. Èol domava els vents i Hefest, el fill rebutjat d’Hera i trist marit d’Afrodita, treballava la seva farga a l’interior del volcà. Liparos s’enyorava d’Itàlia i va triar Sorrento per instalar-s’hi. 

Sorrento. Estiu, 2021

Arribar a Sorrento des de Nàpols sempre és com una al·lucinació. Normalment arribo en tren i passejo fins al mirador de la Piazza della Vittoria per assegurar-me que la visió del Vesuvi em persegueix, com una profecia de cendra i poemes. Pujo pels carrers empinats parant-me a cada poc per contemplar el mar. Hem vingut aquí a adorar el blau, no?  Sorrento era el cau odisseic de les sirenes que  ja no poden hipnotitzar-nos només observar curioses com ens ofeguem enmig del no res sense saber si hem de culpar la bellesa o el dolor.

Quantes vegades algú haurà arribat sense alè a aquell punt des d’on contemplem el Vesuvi, l'única divinitat que acceptem, quantes vegades algú haurà buscat les paraules per descriure aquest horitzó magnífic que ens persegueix com una obsessió mítica. Quantes vegades hauré relliscat per les escales que porten a la Via Luigi di Maio mentre baixava al port la platja, les barques, l’Aperol al bar Nonna Emilia, les hores allargades, el temps que no existeix. Per fi guanyadors de la immortalitat i l'exageració. 

Bar Nonna Emilia. Sorrento. Estiu, 2021

Sorrento és el misteri que triem cada vegada que la calma desapareix i necessitem respostes a una pregunta que ningú ha fet. El miracle que ens ressuscita com si fóssim les divinitats del sol que donen nom a la tribu del regne que ens inventem a cada glop de granita al limone. 

Liparos, fill d’Auson, fill d’Ulisses i Calipso, s’enyorava d’Itàlia i va voler regnar a Sorrento, el cau de les sirenes, el destí dels adoradors del blau. 

Ma nun me lass,

Nun darme stu turmiento!

Torna a Surriento…