Des del record

Escric des del record. Sembla que va ser ahir quan vaig arribar a Beirut. Era de nit, feia calor, la lluna plena acompanyava el meu viatge en taxi de l'aeroport a l'hotel. Em desbordaven les ganes de recuperar el meu Orient Mitjà, perdut en milers de rutines, canvis de vida, girs de guió inesperats, incomplets. Tornar al principi. Tornar a casa. Una casa que no s'aixeca sobre fonaments físics sinó sobre arrels antigues de desitjos infantils i somnis adolescents.

La ciutat em va despertar lluminosa després d'una primera nit de somnis circulars on profetes desorientats s'oferien a aixoplugar-me i alimentar-me amb dàtils.

Tot em semblava un laberint en els meus primers passeigs solitaris per Beirut. Tot el mèrit de la confusió era meu, capaç de perdre'm al meu propi barri, de despistar-me amb un rètol pintoresc a una botiga d'aliments, amb els altars a verges i sants esperant-me a cada cantonada, amb les cicatrius de guerres properes a les façanes dels edificis.

Buscant esglésies en aquell primer passeig vaig arribar fins a la bella mesquita sunnita de Mohammed al Amin, la mesquita blava. És una construcció moderna, finançada per Rafiq Hariri que va ser Primer Ministre del Líban fins a la seva mort en un atemptat el 2005. La mesquita va ser inaugurada el 2008 i diuen que recorda una mica a la gran mesquita blava d'Istanbul. Va trigar sis anys a acabar de construir-se i dins hi caben cinc mil persones. Al costat es troba el mausoleu de Hariri i set membres de la seva guàrdia que també van morir a l'atemptat. En el moment de la inauguració van repicar totes les campanes de les esglésies que hi ha al voltant per acompanyar l'acte.

Durant el meu primer passeig per Beirut no vaig escoltar les campanes que buscava sinó la crida a l'oració des de la mesquita blava. Tan increïblement bonic ... Em va venir a la memòria la primera vegada que vaig escoltar cantar el muetzí. Va ser a Rabat, el 1999, aquell any perfecte de la meva post adolescència estudiant al Marroc. Passejava pel mercat amb les meves companyes de residència. Buscàvem una escombra i khol per pintar-nos els ulls. Ens vam quedar plantades al mig del carrer, hipnotitzades, mentre aquella veu distorsionada per uns altaveus de mala qualitat cridava a l'oració. Alguns dels records més intensos de les meves vivències a països àrabs tenen com a banda sonora a algun cantant de pop egipci, a Fairuz o a un muetzí. La mesquita Hassan II de Casablanca on vaig pensar que em convertiria a l'Islam en una altra nit de lluna plena, les mesquites del Caire despertant com un dòmino des de la Ciutadella de Saladí ...

Sens dubte, la més bonica de totes fins al moment ha estat la de la mesquita blava de Beirut. El regal d'una veu inesperada i clara que es deixava escoltar per sobre del caos urbà, del desordre del trànsit al qual mai m'acostumaré. Mesquita envoltada d'esglésies en una il·lusió de possible convivència. La catedral maronita de Sant Jordi les campanes de la qual esperava poder escoltar, la catedral grega ortodoxa també de Sant Jordi, la petita capella de l'Anunciació ortodoxa ...

Així em rebia Beirut. La veu perfecta d'aquell muetzí provocant un rapte místic de monoteisme indiscutible; militars fent guàrdia atents als meus moviments i a la meva tendència evident a ficar-me on no havia de fer-ho i a perdre'm; taxis bojos fent sonar el clàxon per inèrcia, sempre i en tot moment; els gratacels, les cicatrius, el caos; el rugit suat i apassionat d'una ciutat que, sense dubte , havia de ser meva.