L'AMOR MAI VA SER SUFICIENT

A vegades l'amor no és suficient i sonen les cançons que anuncien l'arribada d'un hivern que vaig prometre esquivar. Repaso tots els plans absurds que teixíem quan no érem conscients que el temps ens devorava. A vegades odio les cançons, els hiverns, el temps, la foguera on intento descongelar la tristesa que em regales cada vegada que somrius i ja no recordes quan estaves segur que l'amor seria suficient.

Mai no ho és perquè el temps ho devora tot. A vegades l'amor no és suficient encara que arribis amb les mans plenes i em vulguis convèncer que nosaltres no vivim en el temps sinó en l'eternitat. Encara que arribis i m'estimis i jo m'ho cregui. Encara que tu sempre hi siguis i jo desaparegui. Encara que tu no hi siguis i jo em perdi.

Tant de bo em trobessis sempre, cada vegada que em perdo i el teu nom ressona al meu cap com la brúixola que intento entendre, com el mantra que em calma quan per fi recupero el camí i et veig lluny i rius com rius sempre quan s'obren les portes de l'infern i et tornes invencible encara que l'amor ja no sigui suficient i m'oblidis.

Estic cansada de recordar esquenes que s'allunyen sense acomiadar-se, sense recordar, sense remei. L'amor hauria de ser suficient per trobar la sortida d'aquest laberint, per aturar els eclipsis que t'allunyen de mi. La por és un eclipsi que enfosqueix la teva memòria. I l'amor, que mai serà suficient, que mai serà el que va ser, hauria de ser l'inici de tots els universos en què mai ens trobarem.

Milers d'universos morts perquè l'amor mai va ser suficient.

DE VEGADES ELS AVIONS SÓN MENTALS

De vegades els avions són mentals.

No sé si mai podré explicar-te que des què et conec fujo de tu cada vegada que pujo a un avió. Fujo de tu i de la certesa de saber que t'estimaré sempre. Sempre, mai, de vegades. Tots els plecs del temps tancant-me a la presó de la teva presència fugaç.

De vegades estavello avions en la meva ment. O aterro en les mateixes ciutats de sempre amb la intenció d'esborrar les teves petjades, cremar totes les coses boniques, totes les distàncies, tots els records presoners en l'ambre líquid d'una promesa mai complerta.

Desitjaria no haver-te conegut mai. Ho desitjo mentre et somric, mentre penso que soc feliç i estic trista. Ho confesso quan bec massa i s'estavellen definivament tots els avions als que pujo per allunyar-me de tu, quan algú m'acompanya a casa i em pregunta per tu i l'obligo a callar i només desitjo que no existeixis, en cap dels possibles universos on m'amago.

Ho confesso quan et converteixes en totes les preguntes que alguna vegada van reclamar la seva resposta.

Quan tots sabem que hi ha preguntes que mai han de ser contestades, que hi ha llocs als quals mai hem de tornar.

Quan moren les paraules que no es diuen mai, les que es converteixen en excuses, en mitges veritats, en silencis necessaris.

Quan destrueixo tots els futurs on existeixes i nego tots els passats en què em vas mentir tantes vegades.

Parla'm de vertigens la propera vegada que recordis tan feliç com vaig ser quan estava trista i estaves a prop. Perquè mai sabràs que fujo de tu cada vegada que pujo a un avió.

De vegades els avions són mentals i s'estavellen contra cors asfixiats. Com si per una vegada es poguessin complir els desitjos que vas demanar quan encara tenies fe.

MILA, ARNAU, ABISME

Solitud (1905) novel·la escrita per Caterina Albert. Al capítol 10 l'Arnau declara el seu amor a la Mila i ella, dona casada i més gran que ell, el rebutja tot i que també l'estima.

Estimat Arnau,

et vaig mentir. No serveix de res intentar explicar si va ser per por, per prudència o per covardia. Només sé que et vaig mentir, que tots els meus silencis van ser les mentides amb què intentava protegir-te i escapar de tu, que cada vegada que somreia i et deixava parlar et mentia.

Vas ser conscient alguna vegada de la foscor en què vivia? Sabies l'efecte que causaven les teves paraules en mi i vas jugar amb això? Guardo el record de totes les vegades que em vas demanar que fugíssim. La meva muralla sempre va ser riure. Reia cada vegada que m'explicaves tots els somnis que volies viure lluny de l'ermita. Cada vegada que intentaves rescatar-me de tots els dolors que ni tan sols eres capaç d'intuir. De vegades em miraves en silenci i temia que poguessis arribar a llegir tots els secrets que intentava ocultar. Reia sempre per dissimular totes les tristeses de la meva vida assenyada.

Seria fàcil dir-me covard per no haver estat capaç de deixar el Matias i escapar amb tu a qualsevol ciutat inventada per la teva imaginació infantil. Què haguéssim fet, Arnau? A quin lloc t'hauries cansat de mi, dels meus anys, dels meus temors? En quin moment m'hauries canviat per una altra amb menys història al darrere?

No em diguis covard quan tot el que vaig fer va ser protegir-te d'una vida al meu costat perquè poguessis saltar totes les muralles sense haver de esperar-me. Et vaig estimar tant com per fer-te creure que no et volia, perquè fossis lliure, perquè deixessis de regalar-me roses per Sant Ponç, perquè deixessis de preocupar-te quan em veies trista al costat de Matias. Sempre somreia quan t'acostaves. De vegades no et creies que estigués contenta. Et vaig mentir tantes vegades quan tot el que volia era cridar la veritat i que s'enfonsés l'ermita, Sant Ponç, el poble sencer, la muntanya ...

Que la muntanya sepulti tota la tristesa que em deixa la teva absència.

Les roses de Sant Ponç, les teves roses ... He pujat al Cimalt buscant el consol de l'abisme i les he deixat allà, mortes. Perquè tu ets el meu abisme, Arnau. Sempre ho vas ser. Mai deixaràs de ser-ho. Per un moment vaig creure que podria lluitar contra tot, trencar les normes, agafar-te de la mà i sortir corrents fins que se'ns sortissin per la boca tots els passats absurds que ens neguen els futurs.

Et confesso que quan tornava a casa, feliç, amb el cor calent després d'estar amb tu, estava segura que podríem escapar junts, escopir a la cara de tots els que parlaven de nosaltres, trencar-ho tot, per fi. En quin moment et vaig mirar i em va semblar que no series capaç? La teva joventut es disfressava de tota la insensatesa que jo necessitava més que respirar. Et vaig veure dubtar i llavors vaig dubtar.

Tant de bo poguessis entendre el poder assassí d'un dubte en la meva ànima cansada. Era fàcil parlar, agafar-me de la mà, inventar plans bojos, compartir somnis. Allò difícil sempre va ser no fer cas de l'ombra del dubte. Series capaç de posar en pràctica tot el que em proposaves? Et vaig veure dubtar quan ni tan sols tu eres conscient dels teus dubtes. Creies que sempre estaries al meu costat. T'ho creies de veritat. Tu també em vas mentir. No et diré que estem en pau perquè viuré sempre en guerra amb la tristesa de no tenir-te a prop.

T'estimaré sempre, llibertat, muntanya, flor, refugi, somni, alegria, vida. T'estimaré sempre, Arnau, des del fons de tots els abismes, des del desig etern de besar-te, des de la necessitat embogida de salvar-te d'una vida al meu costat.

La meva solitud va ser el sacrifici que vaig oferir als déus perquè tu fossis feliç, lluny d'aquí, aventurer inquiet a la recerca de roses per regalar. Maleït Sant Ponç i maleïdes les seves roses. Em quedaré barallant-me amb els déus que protegeixen aquestes muntanyes fins que jo mateixa em converteixi en muntanya. Sempre, Arnau, sempre. Sempre amb tu encara que ja mai no hi sigui.

Mila.